No hi ha mal que duri eternament

Ja que per molt que ens ho sembli, les coses un dia o un altre arriben a la seva fi. El meu mal, ni molt menys ha arribat al seu últim alè, espero però que sigui aviat, ja que no hi ha setmana ni dia en que no pensi en el perquè de la meva innecessària estada en la meva particular i anti - educativa presó. Em flagel·lo i m’afligeix el pensament del fracàs que han estat aquest últims dons anys. Dos innecessaris anys que podria haver aprofitat per potser, rascar-me la panxa, però no per restar encadenat aquí en contra de la meva voluntat.

M’enfonsen una mica més.

Un moment important però, es aquell en que visllumbres un raig allà al fons, profundament clavat, prim però conscient de la seva realitat.

Molt petit, però autèntic. Un raig de llum que moltes vegades no es veu.

L’espiral

El vaixell i jo amb ell, travessem la mar. Ell i jo junts, una mateixa cosa. Ara però, crec que estem creuant una espiral, gegant, tant, que sóc incapaç de veure-la. Aquesta espiral, hem porta sense saber-ho cap al fons del mar, sense adonar-me’n, silenciosa i mortuòriament, sense pauses. Per sort, potser l’he vista abans de que m’acabi d’enfosar.

Però no es senzill, lluitar pot ser contraproduent. Et cansa i només et fa estar més a prop d’on no vos ser. No lluitar et comporta anar cap on ella vol.

I doncs, quedar-se allà on ets, o intentar canviar-ho? I si canvies, qui t’assegura que aquest canvi et proveirà felicitat? No hi han camins correctes, només camins. Es creuen invisiblement uns amb els altres i ens porten cap allà on ells volen. Se’t posen com una catarata enmig de l’ull, i t’enceguen.

D’això es tracta viure. Es dur de veure però encara més d’acceptar. Cal recorre aquest camins. Jo crec que he comès l’error d’ajupir-me i assentar-me enmig d’un d’aquests camins, just allà sota la coberta, dins el ventre del meu vaixell. Haig d’aixecar primer el cap, observar i decidir.

No puc anar més a la deriva, per la Immensa Mar Blava, grisa. negra, de molts colors, tots obscurs.

Fart de tot

Fart de masses coses com que no poden ser enumerares.

Fart de no saber qui sóc, ni saber que vull, d’estar perdut i no trobar el camí a seguir. Hi ha tantes imatges i sentiments dels que n’estic fart. De les rialles hipòcrites i falses de cadascuna de les persones amb les que em creu, pensat inútilment en si mateixes, més preocupades pel seu pentinat, que no pas per la mort del ésser del seu costat. Buits i plens a la vegada, buits de tot, plens de res.

Paradoxalment ells son l’espècie dominant en aquest món, ells mouen els fils, nosaltres hem quedat relegats per culpa de nosaltres mateixos al fons del cubell de matèria orgànica en descomposició. Les seves paraules em cansen, però també em cansen les meves pròpies síl·labes, dites a poc a poc i amb esforç sobrehumà. Hem costa pensar i n’estic fart, fart de tot.

Només vull unir-me al seu grup de riallers de la ignorància, feliços en l’abundància que els hi dóna la inseguretat de la que ni volen ni han de ser no conscients, si es que no volen acabar descompassant-se.

Com un rellotge sense broca on marcar les hores, com un tractor sense benzina, com un ciclista sense cames. Fart d’això.

Potser tots esdevenim cecs des del dia de la nostre concepció, però potser alguns tenen un bastó que els guia.

Racionalitzar la tristor

Es possible entendre les pròpies emocions? Perquè si la resposta es negativa, es inútil que continuï descriguem-te’ls, ja que un dels objectius de tot plegat es intentar comprendre’m, racionalitzar la tristor, cadascuna de les sensacions que m’impedeixen veure-hi clar. Si es quelcom que ve de més enllà, es possible doncs?

Al contrari, si som només processos químics, la comprensió pot esdevindre extremadament senzilla de jutjar, ja que l’únic factor que la provoca sóc jo mateix, components anant amunt i avall destrossant-me per dins. Si només sóc víctima d’una malaltia que no em deixa pensar, té sentit intentar posar-hi fre mitjançant l’intel·lecte? La solució pot ser més fàcil del que sembla.

Un temps enrera vaig patir certs períodes molt intensos de la meva vida, que em feren adonar d’un fet: sóc un malalt, diagnosticat per mi mateix, no tractat i amb certa dosis d’auto – engany, per no veura-la. Aquest va ser un pas important. Admetre que tens el problema convisquen a casa, veure’l per fi amagat sota la taula. Segurament hi hagi molta gent que el tingui a major escala, encara que això no treu ferro a la pròpia qüestió.

I doncs, si ja la he vista, l’he percebut, es convenient i possible començar a racionalitzar la melangia? Ja que si realment ho sóc, un malalt, es ella la que em fa veure el meu present així, o es el propi present el que me la fa veure a ella?

Es un joc perillós: apostar per un nou futur amb l’esperança que tot serà diferent, o esperar i lluitar perquè el resident desaparegui. Es impossible saber la resposta correcta a tal qüestió.

Malgrat tot, tot navegant solitari es troba molt sovint envaït per la bogeria, enmig la Immensa mar blava.

Es allò que brilla una claror?

Avui tornant cap a casa meva, després d’un matí avorrit, he escoltat les ones. Al cap d’unes frases, algú ha dit “no es tant important estudiar com arribar a ser feliç”. Quina gran veritat.

De cop alguna cosa ha passat dintre meu, m’he sentit alleugerit d’algun pes invisible. He vist com, molt possiblement, aquest, aquesta amargor no sigui el final del camí, i que encara pugui trobar-ne un altre que de veritat m’ompli. Qui sap si no es perpètua.

Potser la ruta serà molt més llarga del que hagués esperat mai, potser hagi de construir-me un altre vaixell en quant arribi a un primer port, que de ben segur no serà l’últim ni aquell al que restaré per sempre més.

He comprès que el primer que haig de fer, el més ràpid possible, es travessar la mar, em caldrà remar, però sé que ho faré. Un cop l’hagi travessat, hauré d’anar fins a aquell oceà de dies enrere, per tornar a fer-m’hi.

Sé que serà complicat, ja que ningú ho entendrà, el gran ogre, la incomprensió, el no saber perquè.

Però hi han moltes coses que desgraciadament no tenen un perquè. Qualsevol dia s’acabarà la tempesta, el mar tornarà a estar en calma, aquest arribarà a la seva fi.

Les nostres emocions son química

Es cert? Només som transmissors que no funcionem correctament?

L’altre dia conversant vaig dir mig seriosament, que potser preferiria prendre pastilles, abans que continuar sent com sóc, melancólic, trist a vegades. Si les meves emocions fossin controlades per la ingesta d’un medicament, si els meus dies grisos pugessin ser suprimits per l’efecte d’una pastilla, seria preferible a sentir?

Intentem trobar inconscientment cada dia un motiu per caminar, aixecar-nos i no mirar enrera, el problema arriba quant ets conscient de que l’estàs buscant. I si ho oblidéssim per efecte de la química? No son els nostres sentiments química? No ens enamorem per efecte d’unes substàncies? Realment aquest fet trauria molta part del romanticisme que poden tenir, viure en l’engany o viure enganyat. Ignorant la veritat o intentar ignora-la si ja la sabem.

Es com aquella pregunta, que es millor, no haver estimat mai o haver estimat i haver deixat d’estar-ho? Es millor agafar consciència del cantó fosc o senzillament no visitar-lo mai? Cal sortir de la caverna i mirar directament la llum, per ser testimonis de la veritat i quedar-nos cecs, o romandre a dins observant les nostres ombres, però feliços de saber que aquestes ens donen seguretat? Ignorància o coneixença.

Preferiria molts cops ser ignorant, estar allunyat de la curiositat que em genera incertesa, tenir una veritat absoluta per creure i no sentir aquesta por, o allunyar-me ara màgicament amb la química d’aquesta realitat.

Al contrari de tot això, em vaig envalentir i vaig construir una nau. No va ser fàcil, encara que no ho fora menys agafar forces i llançar-me a la mar.

Potser un dia hagi de deixar aquesta nau i construir-me’n un altre, per deixar la petita mar que se’m fa encara gegant, i creuar un nou i desconegut oceà. Estic perdut navegant, encara que sempre s’hi pot estar més.

Fins quant hem de perseguir els nostres somnis?

Temps enrera els somnis hem tiraven, m’obligaven a seguir endavant. Diàriament un pensament constant i clavat al cap i al cor t’empenyia a intentar fer cada dia un petit pas endavant. Valia la pena caminar, valia la pena respirar.

Els somnis ens enforteixen, ens donen alè i respir, donen sentit a la nostre existència, però també ens enceguen i ens deixen sense capacitat per valorar que es el que realment estem fent.

Però, fins quan hem de continuar perseguint els nostre somnis? I el més important, que podem fer si hem perdut la capacitat de somiar el nostre present i el nostre futur? Sé que els pitjor que pot passar a algú així es resignar-se al propi destí, no lluitant per canviar-ho. Però entre tu i jo, crec que això es estúpid en part. Hi ha masses factors del nostre ambient que no ens fa tan fàcil esquinçar el camí que portem fet.

Com canviar un present de merda amb un futur encara més fosc? No es fàcil trencar amb la pròpia realitat, més quan aquesta no deixa de colpejar el teu cap contra el terra amb un martell dur i ensagnentat, de desilusions i projectes fallits que han quedat en un no res per culpa dels propis somnis, que t’ho van fer veure com la solució a la teva melangia.

Podem admetre que tot no es tant terrible com pugui semblar, però no deixa de ser una taula amb una pota de menys.

Per mi crec que s’ha acabat el temps de somiar, almenys per ara, no sé fins quan, ja que sento nostàlgia de projectes per fer, però ara els veig molt lluny, massa. Només hem deixo endur pel vent i les corrents de la immensa mar blava. Sóc un més de tants que només es deixen endur, no lluito per remar.

Potser un dia hauré de treure els rems, i començar a fer força, coneixent clar el lloc on vull anar. Cal un canvi d’aptitud. El més complicat d’entendre no es el món, som nosaltres mateixos.

Si aconseguim entendre’ns, potser puguem començar a comprendre el món.

La universitat no mola

Suposo que ja em perdonarà el meu bon amic Joan, però li he pres el títol d’un post seu; suposo que entendrà que tots dos compartim el mateix sentiment.

El cas es que entrar a la universitat em va semblar enllestir un objectiu que feia temps perseguia, va ser un somni acomplert, convertit després en una espècie de conte infantil de mal gust. I es que aquest somni s’acabà ràpid.

El primer any va ser estrany: canviar per complet la tònica de cada dia, agafar un tren, menjar fóra entrepans farcit amb merda, esperar hores i hores mortes sense fer res creatiu, per finalment anar a unes classes on pràcticament no coneixia ningú i on ningú sembla voler conèixer algú (bonic joc de paraules), deixant de banda la incapacitat que vaig tenir d’assimilar certs coneixements que em van semblar del més insuportables.

Potser en part la culpa va ser meva, però cal admetre que la situació també era francament odiosa: acompanyat de gent força més tarada que jo, no era fàcil acomodar-se a aquest lloc.

Per altre banda, un dels temes que més m’ha fet odiar i menysprear el nostre sistema universitari (i es que suposo que a tot arreu deu se així), ha sigut la incapacitat crònica del professorat de poder explicar amb un mínim de coherència els seus coneixements, i transmetrem cert grau de frescor i alegria per les matèries. La seva rigidesa, amargor i cabroneria només han provocat ganes de cremar-los per part meva, i dic cremar-los en el sentit més literal de les paraules.

Els hi importa poc, res, i encara es molt, el que puguis bonament aprendre, per després avaluar-te d’una manera completament deficient i plena d’errors estúpids, frustrant-te i deixant-te amb la sensació que ets poc més que una merda, quan en veritat son ells els que haurien de sentir-s’hi.

No són professors, son covards envalentits fills de puta amb un títol, exercint una pedagogia feixista i abusiva, valorant uns coneixements que ni ells mateixos poden demostrar en diàries classes magistrals de paraplegia mental. Es el que son: funcionaris de la misèria moral. El nostre món no avança gràcies a gent com aquesta, sinó als que frustrats després de molts anys de menjar merda saben enfrontar-se a una vida real, i no a un conte de fades anomenar universitat.

El sistema universitari es un dels llocs més anti - humanitaris del món. El primer que haurien de saber es que som persones, i com a tals sentim el dolor i sentim l’odi.

Reconec que el meu caràcter abans d’entrar aquí era fosc i tendint molt sovint a la malenconia, però restar aquí ha aguditzat molt més aquest caràcter aspre.

Per això em vaig fer a la mar, navegant per la Immensa mar blava.

Mirar l’ampolla

Al rellegir varis escrits fets per mi en aquest blog, m’espanto. M’espanto de la desesperació i el dolor sens motiu que molts cops descric. Haig d’admetre que moltes vegades sóc incapaç de veure l’ampolla mig plena, però potser masses cops la veig massa buida.

Em sap greu aleshores l’odi i el malestar que contagio, i sé que no es bo estar contínuament submergit en sensacions obscures, ja que al final ets incapaç de veure positivament la teva vida. Es difícil veure-la amb bons ulls, veure-la sense melangia, però es cert que es massa curta com per estar contínuament pensant sobre la seva misèria. Es indubtable que adonar-se del seu cantó fosc et dona més perspectiva sobre les coses bones, només si sap com sortir de la teva visita al cantó obscur. Quedar-t’hi massa temps et podreix per dins.

Es agradable aixecar-se amb la sensació que queda molt per fer, i que el dia somriu i tot el teu voltant està en harmonia. Es agradable. Es complicat. Massa sovint res et dona motiu per pensa-ho i sentir-ho.

Hauria de saber veure que si estic enmig del mar i em queda la meitat de camí, em queda únicament un mig per recorre.

Infeliços per definició

No estic del tot segur si l’estigma de la infelicitat es més fàcil de portar que no pas el de l’alegria, o si existeix algun gen que ho provoca, però es impossible d’evitar que s’instal·li a dins d’un, i senzillament, s’hi quedi resident. Encara que el cert es que hi ha moltes més coses per les que plorar que no pas per riure, sobretot si no estàs immunitzat contra els agressions que provenen de la resta de món i, el més greu, de les teves pròpies agressions.

L’autocrítica ferotge es un dels pitjors mals, ja que tot allò que fas cau al pou del desencís, no valorat objectivament per tu mateix. Alçant però un nivell per sobre de mi, tal com si volés: sóc víctima de la meva abundància? Sóc incapaç d’aixecar el cap i valorar tot el que tinc? Molt possiblement si ho perdés tot i perdés a tothom, valoraria igual la meva vida?

Evidentment si tot el meu entorn es cremés i desaparegués, deixant-me sol, seria més feliç? No sé apreciar i apreciar-me?

El cert es que som una societat falsament feliç ple de gent miserable que s’esforça per oblidar que la seva vida no haurà servit per res. Mai he volgut englobar a la resta de persones en la meva travessa a través del mar, però es impossible no fer paral·lelismes moltes vegades entre el propi estat emocional i la situació d’aquest planeta. Podríem definir-ho com algun tipus de política sentimental, anarquisme emocional potser.

El món es un lloc certament desagradable per viure-hi, un lloc regit per lleis no escrites on es permet la desaparició de persones, llocs, somnis, vides a costa de la creació per part d’uns d’unes necessitats innecessàries. La nostre vida es només el resultat de la misèria d’uns altres. Això es entristidor.

La immensa mar s’exalta a vegades. Aquest cop s’ha exaltat excessivament sense motiu. Tot sigui per travessar-la i ordenar els sentiments, sense oblidar que aquest era l’objectiu d’aquesta travessa. Almenys fins ara. Demà ja no ho sé, potser trobem una illa.

Quant costa aixecar-nos de la caiguda

Quant costa aixecar-nos de la caiguda cada vegada que caiem? Potser aquesta sigui una de les coses que a nivell personal em canvien o em fan sentir com a persona que evoluciona, no sé si per bé o per mal. Més segurament per mal. Es molt difícil aixecar-se sense cap mena de cicatriu ni ferida, que se’t quedarà amb poca sort pel resta de la teva vida. Els desencants et marquen molt més profundament que totes les coses positives que puguis haver viscut. Aixecar-se no es fàcil quant estàs a terra gemegant de dolor.

I es que cadascuna de les vegades que hem topat amb el nostre front a tota velocitat contra la grava del terra, es perquè segurament corríem a gran velocitat. O almenys alguna cosa ens va fer entrebancar amb tanta força, que no varem tenir temps de parar el cop posant les mans.

Sens dubte es així: tens una gran esperança sobre alguna cosa, hi poses tot l’esforç necessari i molt més, tot el que pots donar com a persona, il·lusions i hores senceres imaginant sobre allò. El problema es que res ni ningú et pot preparar per a la decepció. La imaginació es lliure i normalment positiva, per això ni et planteges que les coses puguin sortir girades.

Aquest es un d’aquest any en que les coses es giren, i tot surt al revés del que esperaves. Un any que es comença amb l’esperança d’esdevindre la fi d’una etapa, però que no es res més que la continuació d’una que ja dura massa temps, i que et colpeja, et molesta i et tortura com una extremitat gangrenada, una malaltia que no et deixa dormir.

Potser la lliçó que hauria d’aprendre es la de deixar de somiar i acceptar la realitat tal com es. El problema es que no puc parar, malgrat el mal que em fa el cop, continuar somniant, il·lusionant la meva ment i pensant que potser el futur pugui esdevenir un lloc diferent al meu actual i gris present.

Arribar a bon port tal com navegant per la Immensa mar Blava.

El camí correcte

Quin es el camí que cal seguir? Aquell que ens diu la racionalitat o aquell que ens crida el cor? I el més important, quan sabem quin es el camí correcte?

Si seguim el més racional, potser la nostra part emocional ens cridarà per sempre més, mentre que si fem el contrari i fracassem, ens quedarà el regust de la mala opció.

En el meu cas pensava que aquest, el meu, era la senda que havia de seguir. Des de uns dies enrera no ho tinc tant clar, encara que m’aferro a l’idea de finalitzar el viatge. No puc quedar-me a mitges encara que pensi que darrera d’això potser no hi haurà res. Haig d’acabar, haig de travessar la mar, arriscant-me a que potser al darrera només hi hagi el desert. O poder no, i retornaré allà on vaig partir. I qui sap, si per ventura estarà la magnífica terra promesa.

Es complicat, penso ara, escollir amb els teus setze anys una primera aproximació al teu futur, i als divuit decidir que ser durant la resta de la teva vida. Ser que segurament això no sigui del tot cert, però aquells que naveguem amb vaixell de vela no escollim molts cops la direcció precisa. Per això calen remers o motor de gasolina. O algú que et remolqui i et suporti, fet que crec que des de on sóc jo no ha succeït massa.

El meu cor em crida que aquest viatge no em portarà allà on jo vull, singlo lluitant per creure el contrari. Es difícil.

No sempre el camí ens sembla correcte fins que no hem arribat al final d’aquest.