Imatges inacabades

Fa ja unes setmanes que vaig començar aquest blog, i crec que va a un bon ritme. Cada dia que tinc una neura, l’escric, i realment, serveix com a catalitzador per deixar anar molta de la merda que m’omple.

Encara que es un reflex impensat. Tant natural, que quan el rellegeixo, me n’adono que molts dels escrits son massa espontanis, tant, que son com quadres a mig acabar, a punt de finalitzar, on falta potser un toc final. Potser un dia el revisi, i acabi completant moltes de les coses que vaig voler dir, ja que sempre falten sentiments i idees que s’han quedat al tinter.

Es complicat explicar-ho. Es complicat navegar.

Hi ha dies que donen ganes d’aixecar-se i cremar-ho tot

Si, i es que després de sentir, veure, escoltar i valorar el nostre entorn, hi ha dies que donen ganes d’aixecar-se, agafar una garrafa de gasolina i començar a cremar els ciments de la nostre societat.

No estic content de com està muntat el món.

Sense cap dubte, i fart de ser només una peça d’un gran joc, te n’adones de que hi han masses coses t’enutgen i et desesperen. Conscient de que com a ciutadà has perdut els teus drets i t’has convertit en element més de l’engranatge, no queda res més que aixecar-se un dia i dir “fins aquí he arribat, si no t’agrada el que faig, fotet”. Individualment podem i hem d’oposar resistència a molts dels assumptes que ens emprenyen, col·lectivament sens dubte, es complicat.

La senzilla pressa de consciència de que hi han coses que no agraden, es indubtablement, el pas més important. A partir d’aquí potser sigui més fàcil posar-se a treballar.

L’element que ens hauria de moure es l’alè per aconseguir un món millor. Comencem cremant el que tenim ara. No sabem com aconseguir-ho, però tampoc sabem com creuar la Immensa mar blava.

Som realment així?

Avui a la tarda, he estat veient per la televisió per satèl·lit, una pel·lícula. Era una pel·lícula de producció espanyola anomenada “El año de la garrapata”. Considero que tinc un criteri força bo a l’hora de visionar films, però aquest m’ha arribat per casualitat.

Tractava sobre uns llicenciats, joves d’entre, suposo, uns vint-i-cinc i uns trenta anys, que explicaven la seva estúpida vida, i on l’objectiu principal era trobar un mètode per tal de viure sense treballar. Suposo que el tema era tractat en clau d’humor, però no he pogut evitar pensar-hi.

El reflexa que en donaven de tota una generació, era la de uns joves superficials, estúpids, preocupats per problemes propis de nens de papà, on el més important era complicar-se l’existència amb embolics estúpids, però potser reals.

Som realment així? Som una generació de joves interessats en el plaer immediat, encocats, beguts, preocupats per follar-nos, sense futur? He volgut creure que podem canviar el nostre entorn, que ens podem conscienciar dels problemes, crec que podem ser i som conscients i sensibles de les pors, odis, ràbies i esperances de la gent.

Comentari a part, no tinc res a veure amb l’església Catòlica, sóc més aviat proper a algun tipus de pensament llibertari, per això al fer aquesta reflexió em pregunto a mi mateix si estic més a prop de Jesucrist que no pas de Bakunin. Els pols oposats es toquen?

Me’n burlo dels que es prenen la vida massa seriosament, però tampoc suporto a aquells que se la prenen massa a la lleugera. On està el terme mig?

La conclusió final podria en un parell de frases podria ser, som víctimes d’un sistema que ens ha venut la nostre pròpia imatge de rebels a través del oci salvatge i perpetu, o som realment així, i hem perdut el nostre futur.

Veus coses que t’arriben al cor

A vegades no saps per quin motiu, potser per la nostre relació inconscient amb el canvi d’estacions, et trobes més sensible o emocionalment en sintonia amb la resta del planeta. Certes coses, certs dies, fan que entenguis multitud de coses, i que et sentis enriquit com a persona.

El passat divendres, sense voler-ho, vaig rebre com una bufa, una imatge que em va fer entendre molt millor un fet tant efímer o tant etern com es l’amor.

Una dona de uns seixanta anys, vestida com a tal i amb la típica roba de senyora que va a missa (faldilla per sota els genolls, camisa, jaqueta, medalla d’alguna verge, ulleres i el permanent de perruqueria... no sabria com descriure-ho millor), estava al cantó d’un Mercedes en marxa amb el seu, marit?, a dins. La dona arreglava amb cura al seu, fill?, un home que segurament estava molt a prop dels trenta i que semblava haver patit o estar patint algun tipus de problema o discapacitat mental. Es disposava a anar a la universitat, i anava vestit d’una manera potser massa moderna per l’edat que tenia, encara que era impecable. Besà al seu fill després de posar-li la camisa bé, i li desitjà un bon dia. Ell anà cap a classe i la seva mare marxà amb el cotxe.

No vaig poder evitar observar l’escena amb curiositat, sentint-me potser com un voyeaur. De cop vaig entendre el que podria arribar a ser l’amor que una mare pot sentir per un fill, i es que alguna vegada havia llegit que el lligam que es crea entre mare/fill es fort, però no l’havia comprès.

Potser haver sentit algú des del moment de la seva concepció, haver-lo sentit créixer dins teu... deu crear un lligam que difícilment es explicable. Per molt que el teu fill/a sigui un assassí, un discapacitat, un premi novel o un actor de la indústria del porno, continuarà essent el teu fill, aquest lligam es mantindrà.

Es complicat plasmar els sentiments d’un instant sobre el paper, només es pot plasmar un negatiu d’una trista foto feta dins el meu cap.

La immensa mar de sentiments.

Només recordem els bons moments

Avui he anat al meu antic institut, on vaig realitzar els estudis de Batxillerat tecnològic. Deu fer ja uns 5 anys que els vaig acabar, i per tant, feia més o menys els mateixos que no hi entrava.

Ha estat una sensació estranya i que m’ha torbat, ja que hi he anat al moment en què tothom hi entrava per començar les classes. He recordat qui havia estat, i no he pogut evitar posar-me nostàlgic. M’he creuat amb diversos professors que havia tingut, però no m’han reconegut. El més singular es que foren només dos anys, dos intensos anys on van passar moltes coses: vaig iniciar una relació que encara dura, vaig fer i desfer amistats, projectes, el meu futur... Van haver-hi moments realment dramàtics, i recordo haver patit força, per coses que ara, potser no faria o faria diferent.

Només m’ha quedat el regust d’aquells bons moments i la sensació d’haver fet quelcom útil durant aquell temps, no el dolor de la incertesa o l’odi cap a ningú. Només recordo els bons moments. Potser es que, si no ho féssim, no podríem continuar endavant, el nostre passat ens torturaria massa. I es que si remoguem, trobem coses que no ens agraden, moments que desitjaríem no haver viscut.

Tinc ganes de sentir això aviat de nou, tinc ganes d’acabar els meus estudis i notar com cinc anys de la meva vida no han estat una pèrdua inútil de temps, esforç, sentiments. I es que una vegada has travessat la mar, potser aquesta no et sembla tan gran com esperaves ni tan maca com havies imaginat, encara que a la memòria només quedi inconscientment la blavor de les seves aigües i l’olor salada de la brisa en un dia de primavera.

Barcelona em fa sentir com una merda

Es un sentiment que no puc evitar experimentar cada dia que visito aquesta gran ciutat. No es la primera vegada que ho dic i afirmo, però cada cop que entro a la metròpolis se’m fa més evident la petitesa de la nostre existència, segurament provocat per la seva magnificència. Milions de persones caminant per milers de carrers, anònimes i desconegudes per tots.

La meva visió de la ciutat però, mereix un espai a part.

Penso en un dels objectius que tenia fa temps, mig en broma, mig seriosament, que no era altre que fer de la meva vida quelcom rellevant i significant; passar als llibres d’història, i significar quelcom per a l’avenç en algun aspecte. Quan entro a Barcelona penso que només soc un més de tants que res ha fet excepte respirar i consumir els recursos, em veig com tots els altres.

No espero ser reconegut pel carrer en un atac d’egocentrisme radical, però desitjaria fer de la meva existència quelcom rellevant, quelcom orientat a un punt.

He comentat aquest pensament amb gent, i sense cap mena de dubte es una idea a vistes d’altres estúpida: signifiquem molt per a molta gent. Dins el nostre cercle som persones úniques, apreciades (espero), i importants...

Me n’he adonat de la nostre petitesa? Sóc conscient d’ella i no la sé acceptar? Sóc idiota? Crec que del resultat d’aquest blog possiblement se’n podrien extreure moltes conclusions, una d’elles es que estic navegant per la Immensa mar blava sense saber on vaig.

Som persones amb una sensibilitat especial?

O som només individus que es queixen sense motiu?

Al llarg del curt espai de temps que fa que estic en aquest món dels blogs, te n’adones que n’hi ha molts de gent que literalment es buiden en les paraules i descripcions dels seus problemes i les seves vides. Et mostren en unes poques línies molta part del seu univers personal, a tu, que no ets res més que un desconegut. Entres dins els seus sentiments, pors i somnis.

Potser representi una democratització de l’escriptura publicable: tothom pot amb pocs mitjans escriure i dir allò que desitgi, encara que això no implica que algú ho llegeixi. Aquest blog es un exemple, ja que desconec si realment algú el visita.

Ara però, serem els que fem això persones amb una sensibilitat diferent, o això, si es cert, implica ser éssers dèbils? Sé que això no es cert, però he tingut la temptació de pensar que els forts no mostren els seus sentiments. Son sempre ferms i no senten pena o tristor. Potser això enllaci amb un post escrit dies enrera, sobre la poca educació sentimental que rebem, sobre la vergonya que representa plorar o confessar por.

Ens queixem per fets insignificants? Malgastem el temps relatant aquests assumptes? Ens queixem sense motiu? Som tots una colla de sonats? Si algú en té la resposta, pot escriure un comentari, algun altre navegant d’aquesta mar, potser tingui la solució.

Es difícil trobar objectius

Cada cop que penses en que vos fer de la teva vida i del teu futur, es provoca l’obertura d’un gran forat negre. Els plans que podries haver fet amb anterioritat han quedat anul·lats per la situació, els esdeveniments passats i la poca claror que s’ofereix en el futur. Entenc moltes coses ara.

Jo tenia uns plans molt clars, massa i tot. Com més clars, més dura es la caiguda quan aquests canvien no desitjosament. Però també sento que en aquest moment no sóc l’única persona que es troba en aquesta situació. Ens podem solidaritzar, i fundar una ONG de persones amb somnis trencats.

Potser el més fàcil i a la vegada més pràctic, sigui no pensar-hi, tal com si no existís. El futur arribarà vulguis o no, d’una manera o d’una altre. No cal preocupar-t’hi. Sigui d’una manera o d’una altre, t’acabarà engolint. Viure la vida al dia.

Encara que espero que aquest sentiment no duri massa. M’agrada tenir les coses lligades. Encara que això es impossible: tard o d’hora tot escapa del teu control i esclata com una bomba de rellotgeria. Tot el que ens sembla estable, per molt perdurable que ens sembli, rebenta: la nostra situació personal, la nostre feina, la nostre vida, el nostre vaixell.

Tal com el navegant enmig la immensa mar blava, la tempesta arriba quan menys t’ho esperes i els vents canvien el dia menys desitjat.

El món es un lloc ple de gent extranya

Certament defenso la teoria de que el món es un lloc ple de gent, potser masa i tot. Molt sovint passejant pel carrer en moments de sentimentalisme aguditzat, te n'adones que cadascuna de les persones que et creues pel carrer te una història al seu darrera, un conjunt d'experiències, vivències, amistats, pors i il·lusions. Només pensant aquest fet, se'm provoca en mi una sensació de petitesa poc explicable.

Som petites històries de sentiments, infinites i mai acabables, incompresibles i masa amples com per abarcarles totes. Segurament però, els més cridaners son els contes d'aquelles persones singulars o fora del normal, que els ha dut fins allà? Què va provocar això?

Dies enrera conegué una noia plena de tatuatjes, ahir un noi amb uns vestits negres ple de punxes, poc abans un jove amb una cresta i també una joveneta encocada fins a l'última neurona. Em pregunto que els impulsa a estar on son, què fa que es mutilin, quina història deuen tenir a dins.

Pots sentir admiració pels seus motius, o pots pensar que son individus buits sense res més a oferir al món que la seva estética. Gent extranya.

Malgrat tot, no puc oferir un judici ja que no conec la seva història, una gota enmig de la immensa mar blava.