Veus coses que t’arriben al cor

A vegades no saps per quin motiu, potser per la nostre relació inconscient amb el canvi d’estacions, et trobes més sensible o emocionalment en sintonia amb la resta del planeta. Certes coses, certs dies, fan que entenguis multitud de coses, i que et sentis enriquit com a persona.

El passat divendres, sense voler-ho, vaig rebre com una bufa, una imatge que em va fer entendre molt millor un fet tant efímer o tant etern com es l’amor.

Una dona de uns seixanta anys, vestida com a tal i amb la típica roba de senyora que va a missa (faldilla per sota els genolls, camisa, jaqueta, medalla d’alguna verge, ulleres i el permanent de perruqueria... no sabria com descriure-ho millor), estava al cantó d’un Mercedes en marxa amb el seu, marit?, a dins. La dona arreglava amb cura al seu, fill?, un home que segurament estava molt a prop dels trenta i que semblava haver patit o estar patint algun tipus de problema o discapacitat mental. Es disposava a anar a la universitat, i anava vestit d’una manera potser massa moderna per l’edat que tenia, encara que era impecable. Besà al seu fill després de posar-li la camisa bé, i li desitjà un bon dia. Ell anà cap a classe i la seva mare marxà amb el cotxe.

No vaig poder evitar observar l’escena amb curiositat, sentint-me potser com un voyeaur. De cop vaig entendre el que podria arribar a ser l’amor que una mare pot sentir per un fill, i es que alguna vegada havia llegit que el lligam que es crea entre mare/fill es fort, però no l’havia comprès.

Potser haver sentit algú des del moment de la seva concepció, haver-lo sentit créixer dins teu... deu crear un lligam que difícilment es explicable. Per molt que el teu fill/a sigui un assassí, un discapacitat, un premi novel o un actor de la indústria del porno, continuarà essent el teu fill, aquest lligam es mantindrà.

Es complicat plasmar els sentiments d’un instant sobre el paper, només es pot plasmar un negatiu d’una trista foto feta dins el meu cap.

La immensa mar de sentiments.