I es que les coses canvien...

... i es ben cert. Una de les úniques lliçons que hauré aprés una vegada finalitzi, espero que aviat, la meva carrera, es que és inútil intentar fer plans, sempre hi ha alguna cosa que els estronca.

Com a resultat d'això i de veure frustrades les nostres intencions, l'únic que cal es continuar navegant, sense saber ben bé cap a on.

Farà uns cinc anys vaig començar uns estudis que es prometien fantàstics, uns estudis que en tres anys m'omplirien de coneixement, deixant enrera tot l'aburriment de matèries inútils que havia fet a batxillerat. Però no va ser així, i sens dubte el cop va ser tant fort, que a aquestes alçades encara em pregunto si aquest es el camí correcte.

Tot ha resultat ser més frustrant, aburrit i odiós del que mai hagués esset capaç d'imaginar, i tinc l'extranya sensació de que el temps se m'esgota no se per què, ja que de tres, molt possiblement trigui cinc i mig a finalitzar quelcom que no sé si m'omple. Però de fet, qui ho sap?

Em preguntaren dies enrera si la carrera X era millor que la carrera Y, i vaig respondre que potser això mai ho sàpigues, penso que sempre tindràs l'extranya sensació d'equivocació: que hagués passat si hagués fet alló altre? Es envejable i envejo a la gent que admet que la seva ha sigut la millor opció per ells.

Tot plegat es com un mar on els vents et poden bufar en contra, a favor, intentant dirigir-te cap on creus que has d'anar.

Que els vent us acompanyin.