Som éssers sentimentals

Ahir vaig estar pensant sobre aquesta afirmació, que dies enrera una amiga em va comentar, i no es altre de que som éssers sentimentals, amb una educació pràcticament nul·la pel que fa referència a aquest tema.

Ningú mai ens ha explicat que molt possiblement durant al llarg de la nostre vida patirem moments que ens faran sentir profundament tristos, mai ningú ens ha dit que fer durant aquests instants. Ningú ens ha explicar mai que es perfectament lícit plorar si es el que necessitem, o recolzar la nostre cara contra algú si ho necessitem. Si es que ho he après, ho he fet a base del meravellós mètode prova - error.

Som éssers socials, condemnats a comunicar-nos els uns als altres, a la vegada que també som individus amb multitud de matisos interiors, i aquests es el nostre problema. Podem controlar molts aspectes de la nostre vida, però no podem dir perquè un dia la tristor se’ns menja, o la desesperació ens escup, es un misteri, i es que ningú ens ha explicat això. No ho podem decidir ni controlar, exceptuant però el sr. Spock d’Star Trek....

Ens expliquen moltes coses, rebem una educació que ens permet sobreviure, però mai hem acceptat quelcom que ens digui com sentir-nos quan el dia es trist o el sol surt sense saber-ho.

Més o menys com el vent navegant per la Immensa mar Blava...