Només recordem els bons moments

Avui he anat al meu antic institut, on vaig realitzar els estudis de Batxillerat tecnològic. Deu fer ja uns 5 anys que els vaig acabar, i per tant, feia més o menys els mateixos que no hi entrava.

Ha estat una sensació estranya i que m’ha torbat, ja que hi he anat al moment en què tothom hi entrava per començar les classes. He recordat qui havia estat, i no he pogut evitar posar-me nostàlgic. M’he creuat amb diversos professors que havia tingut, però no m’han reconegut. El més singular es que foren només dos anys, dos intensos anys on van passar moltes coses: vaig iniciar una relació que encara dura, vaig fer i desfer amistats, projectes, el meu futur... Van haver-hi moments realment dramàtics, i recordo haver patit força, per coses que ara, potser no faria o faria diferent.

Només m’ha quedat el regust d’aquells bons moments i la sensació d’haver fet quelcom útil durant aquell temps, no el dolor de la incertesa o l’odi cap a ningú. Només recordo els bons moments. Potser es que, si no ho féssim, no podríem continuar endavant, el nostre passat ens torturaria massa. I es que si remoguem, trobem coses que no ens agraden, moments que desitjaríem no haver viscut.

Tinc ganes de sentir això aviat de nou, tinc ganes d’acabar els meus estudis i notar com cinc anys de la meva vida no han estat una pèrdua inútil de temps, esforç, sentiments. I es que una vegada has travessat la mar, potser aquesta no et sembla tan gran com esperaves ni tan maca com havies imaginat, encara que a la memòria només quedi inconscientment la blavor de les seves aigües i l’olor salada de la brisa en un dia de primavera.