Barcelona em fa sentir com una merda

Es un sentiment que no puc evitar experimentar cada dia que visito aquesta gran ciutat. No es la primera vegada que ho dic i afirmo, però cada cop que entro a la metròpolis se’m fa més evident la petitesa de la nostre existència, segurament provocat per la seva magnificència. Milions de persones caminant per milers de carrers, anònimes i desconegudes per tots.

La meva visió de la ciutat però, mereix un espai a part.

Penso en un dels objectius que tenia fa temps, mig en broma, mig seriosament, que no era altre que fer de la meva vida quelcom rellevant i significant; passar als llibres d’història, i significar quelcom per a l’avenç en algun aspecte. Quan entro a Barcelona penso que només soc un més de tants que res ha fet excepte respirar i consumir els recursos, em veig com tots els altres.

No espero ser reconegut pel carrer en un atac d’egocentrisme radical, però desitjaria fer de la meva existència quelcom rellevant, quelcom orientat a un punt.

He comentat aquest pensament amb gent, i sense cap mena de dubte es una idea a vistes d’altres estúpida: signifiquem molt per a molta gent. Dins el nostre cercle som persones úniques, apreciades (espero), i importants...

Me n’he adonat de la nostre petitesa? Sóc conscient d’ella i no la sé acceptar? Sóc idiota? Crec que del resultat d’aquest blog possiblement se’n podrien extreure moltes conclusions, una d’elles es que estic navegant per la Immensa mar blava sense saber on vaig.