Som realment així?

Avui a la tarda, he estat veient per la televisió per satèl·lit, una pel·lícula. Era una pel·lícula de producció espanyola anomenada “El año de la garrapata”. Considero que tinc un criteri força bo a l’hora de visionar films, però aquest m’ha arribat per casualitat.

Tractava sobre uns llicenciats, joves d’entre, suposo, uns vint-i-cinc i uns trenta anys, que explicaven la seva estúpida vida, i on l’objectiu principal era trobar un mètode per tal de viure sense treballar. Suposo que el tema era tractat en clau d’humor, però no he pogut evitar pensar-hi.

El reflexa que en donaven de tota una generació, era la de uns joves superficials, estúpids, preocupats per problemes propis de nens de papà, on el més important era complicar-se l’existència amb embolics estúpids, però potser reals.

Som realment així? Som una generació de joves interessats en el plaer immediat, encocats, beguts, preocupats per follar-nos, sense futur? He volgut creure que podem canviar el nostre entorn, que ens podem conscienciar dels problemes, crec que podem ser i som conscients i sensibles de les pors, odis, ràbies i esperances de la gent.

Comentari a part, no tinc res a veure amb l’església Catòlica, sóc més aviat proper a algun tipus de pensament llibertari, per això al fer aquesta reflexió em pregunto a mi mateix si estic més a prop de Jesucrist que no pas de Bakunin. Els pols oposats es toquen?

Me’n burlo dels que es prenen la vida massa seriosament, però tampoc suporto a aquells que se la prenen massa a la lleugera. On està el terme mig?

La conclusió final podria en un parell de frases podria ser, som víctimes d’un sistema que ens ha venut la nostre pròpia imatge de rebels a través del oci salvatge i perpetu, o som realment així, i hem perdut el nostre futur.