Som éssers sentimentals

Ahir vaig estar pensant sobre aquesta afirmació, que dies enrera una amiga em va comentar, i no es altre de que som éssers sentimentals, amb una educació pràcticament nul·la pel que fa referència a aquest tema.

Ningú mai ens ha explicat que molt possiblement durant al llarg de la nostre vida patirem moments que ens faran sentir profundament tristos, mai ningú ens ha dit que fer durant aquests instants. Ningú ens ha explicar mai que es perfectament lícit plorar si es el que necessitem, o recolzar la nostre cara contra algú si ho necessitem. Si es que ho he après, ho he fet a base del meravellós mètode prova - error.

Som éssers socials, condemnats a comunicar-nos els uns als altres, a la vegada que també som individus amb multitud de matisos interiors, i aquests es el nostre problema. Podem controlar molts aspectes de la nostre vida, però no podem dir perquè un dia la tristor se’ns menja, o la desesperació ens escup, es un misteri, i es que ningú ens ha explicat això. No ho podem decidir ni controlar, exceptuant però el sr. Spock d’Star Trek....

Ens expliquen moltes coses, rebem una educació que ens permet sobreviure, però mai hem acceptat quelcom que ens digui com sentir-nos quan el dia es trist o el sol surt sense saber-ho.

Més o menys com el vent navegant per la Immensa mar Blava...

Tants caps, tants barrets - blogs

Mai havia sigut excesivament amant dels blogs, de fet, no entenc a hores d'ara quina necessitat té la gent d'explicar les seves coses personals i mentalment íntimes a la resta de món. Encara més, realment algú llegeix tot el que es publica a tots els blogs del món? I així doncs, que carai estic fent jo escriguent això en comptes de treballar? Quin objectiu té doncs tot això? Sóc un malalt?

Sens dubte però, els que son com el meu (palles mentals), son els menys útils per a la resta de la humanitat, i no aporten res de bo al progrés del planeta. Es tracten, al meu parer, de sutils mètodes d'auto-ajuda escrits per tal de deixar anar tota la soledat, frustració, odi o dolor que tenim a dins. Ningú amb dos dits de front es pasejaria per aquests volts llegint tot el que penjem, exceptuant aquells que desitjen caure en depressions profundes. Es per aquest motiu que intentaré fer el menys trist possible aquest blog, malgrat que això es complicat, ja que continu navegant per la Immensa mar Blava.

Perdut en la Immensa mar Blava

Haig de confesar que no sabia quin titol posar a aquest blog (o senzillament conjunt d'escrits publicats a Internet). Potser abans la gent tenia diaris personals, i ara es prefereix compartir les opinions amb la resta del món. Potser pel sentiment de desesper en que a vegades ens veiem ofegats, i pel simbolisme de la mar, vaig decidir posar aquest títol, d'una cançó que crec, mai he escoltat.

Realment fa una mica de por tot plegat: milions de persones sense gaire res a dir abocant les seves opinions sobre fets sense importància a la gran xarxa. Algú llegirà tot això? Interesa realment les opinions sobre coses tan usuals i mundanes? Potser només serveixi a aquells que els escribim, com a mètode per deixar anar tot el que ens oprimeix l'interior i no ens deixa respirar.

I aquí la cançó mai abans escoltada.

Salut i que els vents us siguin favorables.

PERDUT EN LA IMMENSA MAR BLAVA

Ll/M: Popular escocesa

Adap: Oriol Martorell

Perdut en la immensa mar blava,
les mans al timó de la nau,
perdut en la immensa mar blava,
sols penso a tornar al teu costat.

Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me, to me.
Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me, to me!

De nit estirat jo somnio
els dies joiosos passats,
de nit estirat jo somnio
que no trigaran a tornar.

Tornada

Un temporal va inflar les veles
i tot el vaixell va cruixir,
un temporal va inflar les veles
i va encaminar-nos a port.

Tornada

Contents tots els mariners canten,
ja veuen la fi dels seus mals,
contents tots els mariners canten
i jo penso en el meu amor.

Tornada

I es que les coses canvien...

... i es ben cert. Una de les úniques lliçons que hauré aprés una vegada finalitzi, espero que aviat, la meva carrera, es que és inútil intentar fer plans, sempre hi ha alguna cosa que els estronca.

Com a resultat d'això i de veure frustrades les nostres intencions, l'únic que cal es continuar navegant, sense saber ben bé cap a on.

Farà uns cinc anys vaig començar uns estudis que es prometien fantàstics, uns estudis que en tres anys m'omplirien de coneixement, deixant enrera tot l'aburriment de matèries inútils que havia fet a batxillerat. Però no va ser així, i sens dubte el cop va ser tant fort, que a aquestes alçades encara em pregunto si aquest es el camí correcte.

Tot ha resultat ser més frustrant, aburrit i odiós del que mai hagués esset capaç d'imaginar, i tinc l'extranya sensació de que el temps se m'esgota no se per què, ja que de tres, molt possiblement trigui cinc i mig a finalitzar quelcom que no sé si m'omple. Però de fet, qui ho sap?

Em preguntaren dies enrera si la carrera X era millor que la carrera Y, i vaig respondre que potser això mai ho sàpigues, penso que sempre tindràs l'extranya sensació d'equivocació: que hagués passat si hagués fet alló altre? Es envejable i envejo a la gent que admet que la seva ha sigut la millor opció per ells.

Tot plegat es com un mar on els vents et poden bufar en contra, a favor, intentant dirigir-te cap on creus que has d'anar.

Que els vent us acompanyin.

La Immensa mar Blava

Comencem a trobar el camí per aquesta nostre Immensa mar Blava...