Com bales a l’estómac

Som uns ferits d’experiències i records en un carreró fosc, en una societat sense metges. La vida ens dispara amb dies a dies que se’ns queden dins, sagnant, esperant a que la ferida cicatritzi i es tanqui.

Però que es tanqui no implica que l’acceptem, moltes vegades es queden allà, com bales a l’estómac, obrint novament el record a cada moviment brusc.

Només tenim dues alternatives, deixar-la allà i esperar a cada jorn que ella no es mogui, o furgar a la ferida amb les pròpies mans i intentar treure’ns-la de sobre. Es cert, farà molt de mal, sagnarem molt i maleirem plorant aquell dia fatídic on varem ser disparats i ferits. No ens aixecarem del llit, almenys per algun dies, setmanes o mesos.

Però una vegada fora i tancat, potser podràs entendre perquè algú va obrir foc contra teu.

Som capaços de canviar el món?

Es evident que quelcom no acaba de girar del tot fi en el que fa referència al funcionament del món. Segurament també es cert que en el que respecte a tota la història humana, mai ha acabat d’anar del tot bé. Ens deixem endur pels poders i els interessos propis, manipulats pels Estats, la moral i l’ordre establert.

Com a espècie dominant damunt la terra, suposadament evolucionada hauríem de ser capaços de prendre responsabilitats, prendre una certa consciència col·lectiva en favor d’un futur millor per tothom. Això seria canviar el món.

Heu vist mai gent llançant brossa al terra? Saltant un semàfor en vermell? Violar una persona?

Es evident la conscienciació no succeirà mai: si no ha passat amb anterioritat, si mai s’ha aconseguit una societat lliure i favorable per tothom, es inevitable dir que això no s’aconseguirà. No s’ha inventat sistema polític ni social per aconseguir la felicitat senzillament perquè no existeix en presència dels humans.

El problema rau en la nostra pròpia naturalesa. Per molt que ho odiem, per molt que ho evitem, continuem essent uns monstres, evolucionats en màquines d’odiar, de crear mort i condemnats a desaparèixer d’aquest indret del univers.

Ningú ens trobarà a faltar.

Viu el que puguis.

No pots sentir la vida fins que has notat la mort

La nostre existència es curta, fútil i miserablement curta. La notem aquí i allà, existint com a conseqüència de quelcom que no comprenem, no donant-li importància, intentant mirar endavant ja que d’altre manera el nostre dolor no ens deixaria llevar-nos del llit, oblidant els records que ens provocarien malestar, canviant les males experiències per simples imatges descolorides.

Un dia però i a conseqüència, potser de la imatge del taüt, t’atures en sec i dones un lleuger gir de cap: el que veus es potser el més horrible de les imatges, la vida escapant-se pels porus amb la mort com a única companya durant tot aquest viatge, esperant la teva fi. Es aleshores quan pots començar a viure, sentir, veure i palpar la freda realitat d’un temps que es el teu i que s’escapa a cada batec del teu cor.

La veritat es cruel, salvatge i solitària a la fi. Es quan veus que res queda més enllà del buit quan el desesper et porta a la freda llosa que tancant la vida amb la ma destra del qui amb ciment tapia, que res quedarà de la teva inútil vida més que la pols i els ossos menjats per la natura.

Aquesta es la fi. Aleshores, si has girat el cap i has mirat la mort, potser sigui capaç de gaudir del poc temps que em queda sobre aquest món de merda.