No pots sentir la vida fins que has notat la mort

La nostre existència es curta, fútil i miserablement curta. La notem aquí i allà, existint com a conseqüència de quelcom que no comprenem, no donant-li importància, intentant mirar endavant ja que d’altre manera el nostre dolor no ens deixaria llevar-nos del llit, oblidant els records que ens provocarien malestar, canviant les males experiències per simples imatges descolorides.

Un dia però i a conseqüència, potser de la imatge del taüt, t’atures en sec i dones un lleuger gir de cap: el que veus es potser el més horrible de les imatges, la vida escapant-se pels porus amb la mort com a única companya durant tot aquest viatge, esperant la teva fi. Es aleshores quan pots començar a viure, sentir, veure i palpar la freda realitat d’un temps que es el teu i que s’escapa a cada batec del teu cor.

La veritat es cruel, salvatge i solitària a la fi. Es quan veus que res queda més enllà del buit quan el desesper et porta a la freda llosa que tancant la vida amb la ma destra del qui amb ciment tapia, que res quedarà de la teva inútil vida més que la pols i els ossos menjats per la natura.

Aquesta es la fi. Aleshores, si has girat el cap i has mirat la mort, potser sigui capaç de gaudir del poc temps que em queda sobre aquest món de merda.