Portem màscares?

Com més passa el temps, sembla que la confiança entre alguns dels teus coneguts esdevingui, si més no, més elevada. El tracte amb la gent et fa accedir a parts més íntimes de la seva vida i la seva personalitat. Crec però que en alguns casos res queda més lluny de la realitat, com més estàs amb algú menys creus conèixer el seu autèntic caràcter. No es general, però a vegades hi ha punts que no deixen de provocar-te una paralèxia indescriptible. A quin fet es deu aquesta reacció tan irracional i allunyada del caràcter i manera de ser d’aquest que creia conèixer?

Així doncs, portem contínuament màscares per tal d’agradar? Ens mostrem com som?

Des de sempre m’ha agradat la gent íntegra que no amaga els seus autèntics pensaments darrera de boniques paraules: masses cops es necessari un bon cop de puny de realitat a la puta cara que queda apagat per una maleïda careta d’hipocresia i bones paraules. Una cosa es ser educat i l’altre ser un mentider.

Queda dit: cremem les badomies.