La vida no està planejada

Fa molta por però es així de cru. La nostre vida no es com un horari de trens del Japó, calculada, exacta i on tot quadra. Més aviat s’assembla a una xarxa de ferrocarrils tipus Renfe.

Aprendre a viure d’una manera oberta a tot tipus de canvis i sense gaires perspectives a llarg plaç ens alleugerà de decepcions i possibles atacs de plorera i melangia. En les nostres analogies marítimes, clarament es llançar-se a la mar, sabent que tard o d’hora potser i qui sap, trobaràs un tros de terra que no saps si serà el teu tros de terra. Potser t’hi quedaràs un temps, potser per sempre, potser serà arribar i marxar.

Tenir clar aquest concepte, ser que es trist i dur, però de que serveix pensar “acabaré la carrera, tot serà fantàstic, trobaré el meu camí, la feina de la meva vida on tot serà meravellós, em compraré un pis i em casaré per així poder tenir fills i anar els dies de Nadal a obrir el regals a casa els meus sogres i pares?”. Es llastimós, em cansa aquest pensament. Haig de dir més, es un error greu pensar-hi i més encara creure-s’ho com a veritat absoluta, encara que sembli el correcte i el que des de dalt ens diuen que fem, encara que ells saben que ara i veient com està la mar d’agitada, sigui impossible de realitzar.

Serem uns navegants anti-sistema. Ens diuen que escriguem la vida, però es la vida la que ens escriu a nosaltres.