Et fa por saltar?

Molts cops penses en que passaria si prenguessis embranzida i intentessis saltar el barranc. Com un valent al no veure’l, no el consideres com es degut, l’imagines allà llunyà, potser difícil però no en excés.

Però un dia t’hi plantes i te’l mires fredament, el veus davant els teus peus. Es aleshores quant te n’adones de que es més profund del que pensaves i molt més ample del que haguessis cregut. I es en aquell instant quan et preguntes qui collons t’hi ha portat fins allà, i perquè carai has hagut d’acceptar el repte.

Queden dos alternatives: o marxar i oblidar-ho, per no conjeturar sobre que hagués passat o torturar-te per sempre més, o aguantar la respiració i fer-ho, no intentar-ho, ja que intentar es sinònim de fracàs si no es fa amb totes les ganes possibles. No queden alternatives.

Es potser en els moments anteriors al salt quan les preguntes sorgeixen, una vegada començat, no tindràs temps ja pensar-hi, serà el que el destí, la mar vulgui.

I want to conquer the world

Es difícil d'entendre les pròpies emocions i els propis estats d'ànim, tant variants com la mar o el temps un dia de tardor.

Alguns dies estàs al fons del teu propi oceà, altres sents que has de conquerir el món: has nascut per dur-ho a terme. Potser un terme mig més estable ens estalviaria blogs.

Les baixades i pujades

Les marees son constants. Els mars pugen i baixen periòdicament en funció de la nostra amiga la Lluna vestida de dol. Això fa molta por, ja que si ara una cosa implica que aviat la contrària arribarà, tard o d’hora. El sol que ara il·lumina la nostre embarcació i el vent que ens empeny endavant no serà per sempre, s’acabarà i tornarà a ploure, les onades ens ompliran la boca d’aigua salada, freda, perillosa.

En el meu cas particular, sé certament que els mals moments que m’embolcallen de tant en tant, per molt llunyans que ara semblin, tornaran tal com ho han anat fent, n’estic convençut. Espanta horriblement.

Es com algú que té por a la nit, es inevitable que torni.

La vida no està planejada

Fa molta por però es així de cru. La nostre vida no es com un horari de trens del Japó, calculada, exacta i on tot quadra. Més aviat s’assembla a una xarxa de ferrocarrils tipus Renfe.

Aprendre a viure d’una manera oberta a tot tipus de canvis i sense gaires perspectives a llarg plaç ens alleugerà de decepcions i possibles atacs de plorera i melangia. En les nostres analogies marítimes, clarament es llançar-se a la mar, sabent que tard o d’hora potser i qui sap, trobaràs un tros de terra que no saps si serà el teu tros de terra. Potser t’hi quedaràs un temps, potser per sempre, potser serà arribar i marxar.

Tenir clar aquest concepte, ser que es trist i dur, però de que serveix pensar “acabaré la carrera, tot serà fantàstic, trobaré el meu camí, la feina de la meva vida on tot serà meravellós, em compraré un pis i em casaré per així poder tenir fills i anar els dies de Nadal a obrir el regals a casa els meus sogres i pares?”. Es llastimós, em cansa aquest pensament. Haig de dir més, es un error greu pensar-hi i més encara creure-s’ho com a veritat absoluta, encara que sembli el correcte i el que des de dalt ens diuen que fem, encara que ells saben que ara i veient com està la mar d’agitada, sigui impossible de realitzar.

Serem uns navegants anti-sistema. Ens diuen que escriguem la vida, però es la vida la que ens escriu a nosaltres.