El temps no passa en va

Es en el moment en que et sembla que el pas del temps s’accelera, quan pots afirmar sense lloc a dubtes, que alguna cosa ha canviat en tu. Quan pots mirar amb certa por com els anys que et precedeixen en la teva història semblen ara fulles gastades d’una revista que has llegit masses vegades. Aleshores es quan et pots començar a espantar i notes amb neguit com hi ha quelcom que estàs fent malament, ja que sense potser gaudir-ho al màxim, has esgotat pràcticament una tercera part del temps que et correspon, potser no de la millor manera.

Vaig observar ahir un entreteniment televisiu on es donava peu a imatges gravades per adolescents, i amb preocupació, es fera certa l’evidència: que hem crescut i que hem oblidat els somnis, les aspiracions i la innocència despreocupada dels problemes massa petits, que es convertien aleshores en muntanyes infinites.

Hem pres consciència de la tristor, el desencant del desencís i les pròpies destinacions trencades, a la vegada que hem hagut d’aprendre a valorar la por a la pèrdua per les poques coses que estimem.

Créixer es complicat.

La desolació del món mentider

Parlant a altes hores de la matinada, la crítica es convertí en ferotge envers moltes de les imatges que últimament veiem recurrents als noticiaris d’arreu del país. Sense por a l’equivocació, desgranaven progressivament molts dels continus errors comesos per aquests protagonistes de l’actualitat política i social del món.

La meva primera conclusió va ser que el món està esquizofrènic. La segona, que l’esquizofrènia es provocada. Com a éssers humans, tenim imperfeccions arreu d’on mirem, no responem moltes vegades a raonaments gaire lògics i molt sovint prenem decisions fruït de rampells inexplicables.

Per altre banda, el destí del món està en mans d’un seguit de gent o gentusa (no entrarem en detall sobre la seva naturalesa). Posem per cas, polítics que van rotant, presidents de multinacionals, societats secretes o líders religiosos.

En conclusió i fent un sil•logisme molt fàcil, si el món el porta gent com tu i jo, imperfecte, fràgil i masses cops desequilibrats en visió, incapaç de dur el seu propi rumb cap un lloc definit, com podem esperar sobreviure globalment si el nostre planeta el portem nosaltres mateixos?

Es com portar un autobús a 250 km/h carregat de nadons enmig d’una autopista plena de gent borratxa que alhora també condueixen autobusos plens a la seva vegada de nens petits. No tinc la sensació sentint parlar a molts líders mundials responsables del nostre futur, d’una superior intel•ligència o d’unes idees i determinació clara alhora de fer res. I si realment existeix algú així, capaç de liderar, ni que fos una ciutat, cap a un futur millor, segur que es toparà amb qualsevol altre autobús de qualsevol altre conductor borratxo.