Pensava que el somni americà era cert;me n’he adonat que no es res més que una falàcia per mantindre’ns callats. Ens han fet creure que amb esforç podem arribar allà on desitgem. Jo he desitjat moltes coses, n’he aconseguit moltes. Però sóc conscient que per molt que m’esforci, hi han coses que no podrem aconseguir mai.
No penseu que sóc negatiu amb el meu entorn, però, pot pensar un nen afganès en anar a una universitat per molt que vulgui o per molt brillant que sembli? El nostre destí està determinat pel nostre entorn, el lloc on vivim, el nostre passat, la realitat que ens envolta. No seré mai, una estrella del brit-pop, senzillament perquè visc en un lloc des d’on mai hi podré arribar, no conec a qui haig de conèixer i per molt que ho desitgi, no ho aconseguiré. Els somnis només ens serveixen per això, per anar tirant darrera fantasmes.
Pots ser el que vulguis, ens deien els nostres pares. Tot el que desitgis serà teu
Es això bo? Tenir somnis i perseguir-los es un a cosa positiva? Hi havia un poema que deia que l’utopia servia per caminar, però, val la pena viure enganyat?
Què es més bo: ser partícip de l’existència i portar aquesta càrrega o esperar al llit de mort per fixar-se aleshores?
