Com un cotxe vell

Suposo que començo a entendre el funcionament del meu cervell, part del organisme que en última instància acaba controlant i decidint el nostre caràcter i les nostres accions.

Crec que es com una màquina imperfecte, un d’aquells cotxes vells que quan circulen van fent, però al aturar-se una estona, s’escalfa i acaben rebentant. Una mica com la pel·lícula de la Sandra Bullock on l’autobús no pot reduir de certa velocitat, ans el contrari, tots moren.

Té molta similitud, en el moment en que deixo el cervell sense utilitzar, sense cap ocupació mental, aquest comença un procés autodestructiu que m’acaba afectant. Tal com vaig dir far temps, el millor es mantenir-se ocupat fins a no poder pensar en res més, així evitem caure en llocs perversos.

La felicitat en una píndola

Si bé la felicitat es quelcom químic, producte de reaccions i connexions de neurones i substàncies aquí i allà, per què no fer una lliure distribució d’antidepressius, ansiolítics i demés pastilles que ens atorguin la felicitat? Per què buscar-la als petits racons del món quan pot estar compresa en una píndola?

Si el benestar mental de cadascun de nosaltres està en el nostre cap (i no al món que ens envolta), per què no intentar-ho controlar?

Sigui química o psicològicament, l’estabilitat emocional es intel•lectualment controlable? I més encara, quin seria el preu d’aquesta decisió? Ser feliç a cop de pastilla.

Sóc un malalt

Ho he assumit i ho he reflectit vàries vegades a tots i cadascun dels meus escrits.

Estic convençut que necessitaria ajuda mèdica. Seria però aleshores com fer trampa i perdre l’oportunitat de jugar a obscures? De mirar les instruccions abans d’aprendre-ho pel propi compte? De prendre el camí fàcil? O de continuar equivocat i sumit en la ignomínia?

Quin és el camí fàcil? Demanar ajuda o no demanar-la?

Em cansa el món

Les generacions anteriors han fracassat.

Van intentar canviar un món que ara per culpa del seu fracàs està condemnat a la desaparició apocalíptica. No tinguis cap dubte de que així serà, el temps corre i totes les proves indueixen a una fi no gaire llunyana marcada per la total desaparició de la nostre civilització.

La naturalesa humana es egoista fins a l’extrem d’avantpossar el seus interessos personals abans que cap altre cosa. Per aquest motiu, el món està acabat. En temps passats la destrucció que un home podia oferir al món era mínima: amb la tecnologia un únic individu es capaç de contaminar, matar i eliminar molt més del que qualsevol general romà hagués pogut fer mai. Per això, els éssers humans son pel món el que una infermera esquizofrènica amb biberons de cianur ho es a la planta de pediatria d’un hospital.

Em cansa el món i les queixes constants, fatalitzem l’existència i assumim que tot està perdut si no canvia abans la pròpia naturalesa humana.

Deixar perdre els moments

Em sap greu pensar que perdo els moments de la meva vida, que els deixo escapar per instants, que no brillo tal com pensava, que no sóc aquell que voldria ser.

Sento passar el temps i les oportunitats davant meu, i veig com no tinc forces per pujar-m’hi i de com en certa manera em provoca fatigosa indiferència. Què espero doncs per canviar-ho? Què puc fer per veure’m com sóc, per dibuixar el rostre que realment tinc i no el que penso que tinc?