M’agradaria sentir-me únic

Per què cada vegada que veig vagues imatges de persones felices no puc deixar de sentir-me submergit en un mar de rancúnia i vulgaritat? Vull sentir-me únic i sol al món, no adés a un munt de persones vestides de manera similar amb inquietuds comunes i pervertides per una manera de viure que t’impulsa a ser i actuar d’una mateixa forma.

Quina diferència existeix entre viure dins un bosc a dalt les muntanyes o viure a la gran ciutat? Potser que no reconeixes la teva pròpia massa, aquella a la qual existeixes, i que al conèixer-la no pots evitar per desgràcia teva veure-t’hi reflectit. Es aquest reflexa el que et mata, odiar aquell a qui estàs observant sabent que no deixes de ser tu mateix.

Visita qualsevol d’aquestes pàgines personals que hi ha a la xarxa, i sent la desesperació de ser un de més entre tants estúpids buits.

Ni oblit ni perdó

L’altre dia conduint per Figueres em vaig voler adonar:quanta gent de la que anava a la meva classe de primària deu haver acabat una enginyeria o similar? Segurament dos o potser tres, dels altres, millor no parlar-ne.

El fet es que aleshores em digueren que millor no intentes continuar estudiant, ja que molt probablement en seria incapaç. Bé, uns quants anys més tard estic a punt d’acabar una enginyeria tècnica, i crec que el dia que tingui el resguard del títol els hi duré fotocopiat i enganxat al certificat que em donaren conforme em recomanaren no fer el que precisament he aconseguit.

Aquest es només un exemple qualsevol, però semblaria que el pas del temps t’hauria de fer oblidar els fets traumàtics, les vergonyes i les burles a les que vas ser sotmès: això es un error, oblidar el teu passat per molt que el temps passi només et servirà per caure novament en els mateixos errors, tornà a entrebancar-te amb la mateixa pedra, tornar a caminar en cercles.

Quan observo gent a la qual havia odiat, considero indispensable continuar amb aquest sentiment, per molt que ara de la seva boca en surtin bones paraules. No oblidar aquells que t’apunyalaren es la millor opció per no tornar a ser ganivetat.

Arribar al pic

Quan vols escalar una muntanya, al principi la veus de lluny i no et sembla tant alta. Al apropar-te va agafant altitud i grandària. A ser a la falda, sembla alt, amb un pic llunyà, però no massa.

Comences a pujar, i cada pas, l’esforç a fer es superior, es fa més difícil. Es aleshores quan maleeixes la teva decisió.

M'estic radicalitzant

Davant del nostre sistema de vida no es pot ser un espectador. Sens dubte el món es una gran bola de merda condemnada a la auto destrucció, i ningú se n’adona que només som un maleït píxel enmig d’un univers infinit (nota: cal que la gent llegeixi més ciència ficció). I malgrat això, dins aquesta gran bola de merda, crec que encara queden coses per les que val viure i lluitar.

L’altre dia vaig dir-me, “ostres, malgrat tot, encara em queden sensacions que m’estimulen: els bons llibres, les bones cançons, satisfaccions mundanes que donen sentit al sense sentit.” Tot això molt probablement mentre feia quelcom, tal com pixar.

Encara que la vida a la terra sigui insignificant, i molt menys la nostre pròpia existència, petita i ridícula, crec que les desigualtats i les pressions a les que ens sotmet el sistema no poden passar-nos desapercebudes, cal posicionar i dir que no, que passo de ser un infeliç i prefereixo tenir actitud punk davant la vida, abans que ser fagocitat.

Sense actitud crítica, tot continua igual

Portem màscares?

Com més passa el temps, sembla que la confiança entre alguns dels teus coneguts esdevingui, si més no, més elevada. El tracte amb la gent et fa accedir a parts més íntimes de la seva vida i la seva personalitat. Crec però que en alguns casos res queda més lluny de la realitat, com més estàs amb algú menys creus conèixer el seu autèntic caràcter. No es general, però a vegades hi ha punts que no deixen de provocar-te una paralèxia indescriptible. A quin fet es deu aquesta reacció tan irracional i allunyada del caràcter i manera de ser d’aquest que creia conèixer?

Així doncs, portem contínuament màscares per tal d’agradar? Ens mostrem com som?

Des de sempre m’ha agradat la gent íntegra que no amaga els seus autèntics pensaments darrera de boniques paraules: masses cops es necessari un bon cop de puny de realitat a la puta cara que queda apagat per una maleïda careta d’hipocresia i bones paraules. Una cosa es ser educat i l’altre ser un mentider.

Queda dit: cremem les badomies.