Ja he arribat al cim

Semblava llunyà, impossible. Un lloc que el veies a tocar de ma, però que mai acabava de ser-hi. Tal com els últims metres d’una gran muntanya, on l’esgotament fa que cada pas sigui doblement dificultós en comparació amb el darrer.

Doncs si, ja hi sóc. I em sento força bé. Es quelcom que feia temps anhelava, i que potser, en certa manera, sigui d’aquí un temps un record poc important, ja que a mesura que avances te n’adones que hi ha més món, més món del que mai hauries pogut imaginar.

Es una de les illes que entre tempestes i decepcions tenia l’esperança d’arribar.

Es evident que queda molt per recórrer, per veure i tastar, però es aconseguint objectius, i aprenent fins que s’aconsegueixen aquest, la manera amb la que podem sentir-nos crescuts al llarg del camí.

No es la illa el que compta tan com haver après fins arribar-hi.