Com bales a l’estómac

Som uns ferits d’experiències i records en un carreró fosc, en una societat sense metges. La vida ens dispara amb dies a dies que se’ns queden dins, sagnant, esperant a que la ferida cicatritzi i es tanqui.

Però que es tanqui no implica que l’acceptem, moltes vegades es queden allà, com bales a l’estómac, obrint novament el record a cada moviment brusc.

Només tenim dues alternatives, deixar-la allà i esperar a cada jorn que ella no es mogui, o furgar a la ferida amb les pròpies mans i intentar treure’ns-la de sobre. Es cert, farà molt de mal, sagnarem molt i maleirem plorant aquell dia fatídic on varem ser disparats i ferits. No ens aixecarem del llit, almenys per algun dies, setmanes o mesos.

Però una vegada fora i tancat, potser podràs entendre perquè algú va obrir foc contra teu.