Unitats individuals i col·lectives

Les emocions, la història, la vida, l’amor. Al meu parer cadascun dels fets que conforma la nostre existència, son variants, en satisfacció i en magnitud.

Considero important entendre i assumir, que el necessari per a viure en pau, es acceptar l’equilibri que ha d’existir entre els diversos factors que ens conformen a nosaltres i al nostre entorn.

En l’actual societat de consum, es bo i signe d’èxit tenir-ho tot i tenir-ho ara; potser si que sigui part del triomf, però es planteja un dubte: es aquest afany quelcom bo, provocant al seu camí més dolor que no pas satisfacció, o ens hauríem de resignar i conformar-nos amb tot el que ja posseïm? Perquè, es profitós combatre en la invisible lluita de classes en la que estem sotmesos sense tenir-ne coneixement? Seria millor adoptar una aptitud de conformisme, impròpia i inexplicable, ara en la nostre estructura social?

Al meu parer som víctimes d’un món que ens ha venut l’afany de poder com a mercaderia desitjable, sense saber que molts cops es inaccessible per nosaltres.

La infelicitat pot tenir més a veure amb el món del que mai hagués pogut pensar. No som unitats individuals, interaccionem encara que no ho desitgem.

Recuperant el somniar per les il•lusions perdudes

He estat prop de mitja hora ajagut al meu llit abans d’aixecar-me. Una conversa, una trucada, un pensament furtiu. I allà al fons, una petita claror.

L’odi com a combustible funciona bé. Durant un temps la tristor t’emplena, i una força et tira com si no ho volguessis. Et fa sentir la solitud de la singularitat de la manera més intensa possible, ets partícip de les més fortes sensacions. Fins que et menja i sense ser-ne conscient n’ets una nova víctima. És només aleshores quan pots començar a canviar l’aptitud, quan et pots adonar que tot està dins el teu cap, i que potser per això es triplement complicat solucionar tal problema.

S’ha de recuperar el somiar.

Sento

Sento nostàlgia d’una vida que mai he viscut, d’una existència passada que mai ha esdevingut, d’una vida futura que mai serà. Veig el reflex d’imatges que vull prendre com a meves, de rialles que desitjo sentir com a tals, d’il·lusions que foren temps ençà. Envejo la vida aliena viscuda en llibertat, pau, il·lusió, menyspreu per la preocupació. Viure els errors assumits com a eleccions pròpies i no de ningú altre. Els meus errors vull sentir-los com a tals.

Com es possible sentir tanta opressió i tristor en una teòrica llibertat i comoditat? Potser es que no es tal. Hi ha quelcom maligne que m’agafa, hi ha quelcom malvat que m’escanya.

Al futur serem coneguts com una generació perduda de somnis, sense perspectiva, amb la recança com a únic aliment.

Vull deixar el pes que m’oprimeix i m’enfonsa cap a les profunditats de la mar.