Sento

Sento nostàlgia d’una vida que mai he viscut, d’una existència passada que mai ha esdevingut, d’una vida futura que mai serà. Veig el reflex d’imatges que vull prendre com a meves, de rialles que desitjo sentir com a tals, d’il·lusions que foren temps ençà. Envejo la vida aliena viscuda en llibertat, pau, il·lusió, menyspreu per la preocupació. Viure els errors assumits com a eleccions pròpies i no de ningú altre. Els meus errors vull sentir-los com a tals.

Com es possible sentir tanta opressió i tristor en una teòrica llibertat i comoditat? Potser es que no es tal. Hi ha quelcom maligne que m’agafa, hi ha quelcom malvat que m’escanya.

Al futur serem coneguts com una generació perduda de somnis, sense perspectiva, amb la recança com a únic aliment.

Vull deixar el pes que m’oprimeix i m’enfonsa cap a les profunditats de la mar.