Es allò que brilla una claror?

Avui tornant cap a casa meva, després d’un matí avorrit, he escoltat les ones. Al cap d’unes frases, algú ha dit “no es tant important estudiar com arribar a ser feliç”. Quina gran veritat.

De cop alguna cosa ha passat dintre meu, m’he sentit alleugerit d’algun pes invisible. He vist com, molt possiblement, aquest, aquesta amargor no sigui el final del camí, i que encara pugui trobar-ne un altre que de veritat m’ompli. Qui sap si no es perpètua.

Potser la ruta serà molt més llarga del que hagués esperat mai, potser hagi de construir-me un altre vaixell en quant arribi a un primer port, que de ben segur no serà l’últim ni aquell al que restaré per sempre més.

He comprès que el primer que haig de fer, el més ràpid possible, es travessar la mar, em caldrà remar, però sé que ho faré. Un cop l’hagi travessat, hauré d’anar fins a aquell oceà de dies enrere, per tornar a fer-m’hi.

Sé que serà complicat, ja que ningú ho entendrà, el gran ogre, la incomprensió, el no saber perquè.

Però hi han moltes coses que desgraciadament no tenen un perquè. Qualsevol dia s’acabarà la tempesta, el mar tornarà a estar en calma, aquest arribarà a la seva fi.