El camí correcte

Quin es el camí que cal seguir? Aquell que ens diu la racionalitat o aquell que ens crida el cor? I el més important, quan sabem quin es el camí correcte?

Si seguim el més racional, potser la nostra part emocional ens cridarà per sempre més, mentre que si fem el contrari i fracassem, ens quedarà el regust de la mala opció.

En el meu cas pensava que aquest, el meu, era la senda que havia de seguir. Des de uns dies enrera no ho tinc tant clar, encara que m’aferro a l’idea de finalitzar el viatge. No puc quedar-me a mitges encara que pensi que darrera d’això potser no hi haurà res. Haig d’acabar, haig de travessar la mar, arriscant-me a que potser al darrera només hi hagi el desert. O poder no, i retornaré allà on vaig partir. I qui sap, si per ventura estarà la magnífica terra promesa.

Es complicat, penso ara, escollir amb els teus setze anys una primera aproximació al teu futur, i als divuit decidir que ser durant la resta de la teva vida. Ser que segurament això no sigui del tot cert, però aquells que naveguem amb vaixell de vela no escollim molts cops la direcció precisa. Per això calen remers o motor de gasolina. O algú que et remolqui i et suporti, fet que crec que des de on sóc jo no ha succeït massa.

El meu cor em crida que aquest viatge no em portarà allà on jo vull, singlo lluitant per creure el contrari. Es difícil.

No sempre el camí ens sembla correcte fins que no hem arribat al final d’aquest.