Fins quant hem de perseguir els nostres somnis?

Temps enrera els somnis hem tiraven, m’obligaven a seguir endavant. Diàriament un pensament constant i clavat al cap i al cor t’empenyia a intentar fer cada dia un petit pas endavant. Valia la pena caminar, valia la pena respirar.

Els somnis ens enforteixen, ens donen alè i respir, donen sentit a la nostre existència, però també ens enceguen i ens deixen sense capacitat per valorar que es el que realment estem fent.

Però, fins quan hem de continuar perseguint els nostre somnis? I el més important, que podem fer si hem perdut la capacitat de somiar el nostre present i el nostre futur? Sé que els pitjor que pot passar a algú així es resignar-se al propi destí, no lluitant per canviar-ho. Però entre tu i jo, crec que això es estúpid en part. Hi ha masses factors del nostre ambient que no ens fa tan fàcil esquinçar el camí que portem fet.

Com canviar un present de merda amb un futur encara més fosc? No es fàcil trencar amb la pròpia realitat, més quan aquesta no deixa de colpejar el teu cap contra el terra amb un martell dur i ensagnentat, de desilusions i projectes fallits que han quedat en un no res per culpa dels propis somnis, que t’ho van fer veure com la solució a la teva melangia.

Podem admetre que tot no es tant terrible com pugui semblar, però no deixa de ser una taula amb una pota de menys.

Per mi crec que s’ha acabat el temps de somiar, almenys per ara, no sé fins quan, ja que sento nostàlgia de projectes per fer, però ara els veig molt lluny, massa. Només hem deixo endur pel vent i les corrents de la immensa mar blava. Sóc un més de tants que només es deixen endur, no lluito per remar.

Potser un dia hauré de treure els rems, i començar a fer força, coneixent clar el lloc on vull anar. Cal un canvi d’aptitud. El més complicat d’entendre no es el món, som nosaltres mateixos.

Si aconseguim entendre’ns, potser puguem començar a comprendre el món.