La universitat no mola

Suposo que ja em perdonarà el meu bon amic Joan, però li he pres el títol d’un post seu; suposo que entendrà que tots dos compartim el mateix sentiment.

El cas es que entrar a la universitat em va semblar enllestir un objectiu que feia temps perseguia, va ser un somni acomplert, convertit després en una espècie de conte infantil de mal gust. I es que aquest somni s’acabà ràpid.

El primer any va ser estrany: canviar per complet la tònica de cada dia, agafar un tren, menjar fóra entrepans farcit amb merda, esperar hores i hores mortes sense fer res creatiu, per finalment anar a unes classes on pràcticament no coneixia ningú i on ningú sembla voler conèixer algú (bonic joc de paraules), deixant de banda la incapacitat que vaig tenir d’assimilar certs coneixements que em van semblar del més insuportables.

Potser en part la culpa va ser meva, però cal admetre que la situació també era francament odiosa: acompanyat de gent força més tarada que jo, no era fàcil acomodar-se a aquest lloc.

Per altre banda, un dels temes que més m’ha fet odiar i menysprear el nostre sistema universitari (i es que suposo que a tot arreu deu se així), ha sigut la incapacitat crònica del professorat de poder explicar amb un mínim de coherència els seus coneixements, i transmetrem cert grau de frescor i alegria per les matèries. La seva rigidesa, amargor i cabroneria només han provocat ganes de cremar-los per part meva, i dic cremar-los en el sentit més literal de les paraules.

Els hi importa poc, res, i encara es molt, el que puguis bonament aprendre, per després avaluar-te d’una manera completament deficient i plena d’errors estúpids, frustrant-te i deixant-te amb la sensació que ets poc més que una merda, quan en veritat son ells els que haurien de sentir-s’hi.

No són professors, son covards envalentits fills de puta amb un títol, exercint una pedagogia feixista i abusiva, valorant uns coneixements que ni ells mateixos poden demostrar en diàries classes magistrals de paraplegia mental. Es el que son: funcionaris de la misèria moral. El nostre món no avança gràcies a gent com aquesta, sinó als que frustrats després de molts anys de menjar merda saben enfrontar-se a una vida real, i no a un conte de fades anomenar universitat.

El sistema universitari es un dels llocs més anti - humanitaris del món. El primer que haurien de saber es que som persones, i com a tals sentim el dolor i sentim l’odi.

Reconec que el meu caràcter abans d’entrar aquí era fosc i tendint molt sovint a la malenconia, però restar aquí ha aguditzat molt més aquest caràcter aspre.

Per això em vaig fer a la mar, navegant per la Immensa mar blava.