Infeliços per definició

No estic del tot segur si l’estigma de la infelicitat es més fàcil de portar que no pas el de l’alegria, o si existeix algun gen que ho provoca, però es impossible d’evitar que s’instal·li a dins d’un, i senzillament, s’hi quedi resident. Encara que el cert es que hi ha moltes més coses per les que plorar que no pas per riure, sobretot si no estàs immunitzat contra els agressions que provenen de la resta de món i, el més greu, de les teves pròpies agressions.

L’autocrítica ferotge es un dels pitjors mals, ja que tot allò que fas cau al pou del desencís, no valorat objectivament per tu mateix. Alçant però un nivell per sobre de mi, tal com si volés: sóc víctima de la meva abundància? Sóc incapaç d’aixecar el cap i valorar tot el que tinc? Molt possiblement si ho perdés tot i perdés a tothom, valoraria igual la meva vida?

Evidentment si tot el meu entorn es cremés i desaparegués, deixant-me sol, seria més feliç? No sé apreciar i apreciar-me?

El cert es que som una societat falsament feliç ple de gent miserable que s’esforça per oblidar que la seva vida no haurà servit per res. Mai he volgut englobar a la resta de persones en la meva travessa a través del mar, però es impossible no fer paral·lelismes moltes vegades entre el propi estat emocional i la situació d’aquest planeta. Podríem definir-ho com algun tipus de política sentimental, anarquisme emocional potser.

El món es un lloc certament desagradable per viure-hi, un lloc regit per lleis no escrites on es permet la desaparició de persones, llocs, somnis, vides a costa de la creació per part d’uns d’unes necessitats innecessàries. La nostre vida es només el resultat de la misèria d’uns altres. Això es entristidor.

La immensa mar s’exalta a vegades. Aquest cop s’ha exaltat excessivament sense motiu. Tot sigui per travessar-la i ordenar els sentiments, sense oblidar que aquest era l’objectiu d’aquesta travessa. Almenys fins ara. Demà ja no ho sé, potser trobem una illa.