Mirar l’ampolla

Al rellegir varis escrits fets per mi en aquest blog, m’espanto. M’espanto de la desesperació i el dolor sens motiu que molts cops descric. Haig d’admetre que moltes vegades sóc incapaç de veure l’ampolla mig plena, però potser masses cops la veig massa buida.

Em sap greu aleshores l’odi i el malestar que contagio, i sé que no es bo estar contínuament submergit en sensacions obscures, ja que al final ets incapaç de veure positivament la teva vida. Es difícil veure-la amb bons ulls, veure-la sense melangia, però es cert que es massa curta com per estar contínuament pensant sobre la seva misèria. Es indubtable que adonar-se del seu cantó fosc et dona més perspectiva sobre les coses bones, només si sap com sortir de la teva visita al cantó obscur. Quedar-t’hi massa temps et podreix per dins.

Es agradable aixecar-se amb la sensació que queda molt per fer, i que el dia somriu i tot el teu voltant està en harmonia. Es agradable. Es complicat. Massa sovint res et dona motiu per pensa-ho i sentir-ho.

Hauria de saber veure que si estic enmig del mar i em queda la meitat de camí, em queda únicament un mig per recorre.