Les nostres emocions son química

Es cert? Només som transmissors que no funcionem correctament?

L’altre dia conversant vaig dir mig seriosament, que potser preferiria prendre pastilles, abans que continuar sent com sóc, melancólic, trist a vegades. Si les meves emocions fossin controlades per la ingesta d’un medicament, si els meus dies grisos pugessin ser suprimits per l’efecte d’una pastilla, seria preferible a sentir?

Intentem trobar inconscientment cada dia un motiu per caminar, aixecar-nos i no mirar enrera, el problema arriba quant ets conscient de que l’estàs buscant. I si ho oblidéssim per efecte de la química? No son els nostres sentiments química? No ens enamorem per efecte d’unes substàncies? Realment aquest fet trauria molta part del romanticisme que poden tenir, viure en l’engany o viure enganyat. Ignorant la veritat o intentar ignora-la si ja la sabem.

Es com aquella pregunta, que es millor, no haver estimat mai o haver estimat i haver deixat d’estar-ho? Es millor agafar consciència del cantó fosc o senzillament no visitar-lo mai? Cal sortir de la caverna i mirar directament la llum, per ser testimonis de la veritat i quedar-nos cecs, o romandre a dins observant les nostres ombres, però feliços de saber que aquestes ens donen seguretat? Ignorància o coneixença.

Preferiria molts cops ser ignorant, estar allunyat de la curiositat que em genera incertesa, tenir una veritat absoluta per creure i no sentir aquesta por, o allunyar-me ara màgicament amb la química d’aquesta realitat.

Al contrari de tot això, em vaig envalentir i vaig construir una nau. No va ser fàcil, encara que no ho fora menys agafar forces i llançar-me a la mar.

Potser un dia hagi de deixar aquesta nau i construir-me’n un altre, per deixar la petita mar que se’m fa encara gegant, i creuar un nou i desconegut oceà. Estic perdut navegant, encara que sempre s’hi pot estar més.