Fart de tot

Fart de masses coses com que no poden ser enumerares.

Fart de no saber qui sóc, ni saber que vull, d’estar perdut i no trobar el camí a seguir. Hi ha tantes imatges i sentiments dels que n’estic fart. De les rialles hipòcrites i falses de cadascuna de les persones amb les que em creu, pensat inútilment en si mateixes, més preocupades pel seu pentinat, que no pas per la mort del ésser del seu costat. Buits i plens a la vegada, buits de tot, plens de res.

Paradoxalment ells son l’espècie dominant en aquest món, ells mouen els fils, nosaltres hem quedat relegats per culpa de nosaltres mateixos al fons del cubell de matèria orgànica en descomposició. Les seves paraules em cansen, però també em cansen les meves pròpies síl·labes, dites a poc a poc i amb esforç sobrehumà. Hem costa pensar i n’estic fart, fart de tot.

Només vull unir-me al seu grup de riallers de la ignorància, feliços en l’abundància que els hi dóna la inseguretat de la que ni volen ni han de ser no conscients, si es que no volen acabar descompassant-se.

Com un rellotge sense broca on marcar les hores, com un tractor sense benzina, com un ciclista sense cames. Fart d’això.

Potser tots esdevenim cecs des del dia de la nostre concepció, però potser alguns tenen un bastó que els guia.