Racionalitzar la tristor

Es possible entendre les pròpies emocions? Perquè si la resposta es negativa, es inútil que continuï descriguem-te’ls, ja que un dels objectius de tot plegat es intentar comprendre’m, racionalitzar la tristor, cadascuna de les sensacions que m’impedeixen veure-hi clar. Si es quelcom que ve de més enllà, es possible doncs?

Al contrari, si som només processos químics, la comprensió pot esdevindre extremadament senzilla de jutjar, ja que l’únic factor que la provoca sóc jo mateix, components anant amunt i avall destrossant-me per dins. Si només sóc víctima d’una malaltia que no em deixa pensar, té sentit intentar posar-hi fre mitjançant l’intel·lecte? La solució pot ser més fàcil del que sembla.

Un temps enrera vaig patir certs períodes molt intensos de la meva vida, que em feren adonar d’un fet: sóc un malalt, diagnosticat per mi mateix, no tractat i amb certa dosis d’auto – engany, per no veura-la. Aquest va ser un pas important. Admetre que tens el problema convisquen a casa, veure’l per fi amagat sota la taula. Segurament hi hagi molta gent que el tingui a major escala, encara que això no treu ferro a la pròpia qüestió.

I doncs, si ja la he vista, l’he percebut, es convenient i possible començar a racionalitzar la melangia? Ja que si realment ho sóc, un malalt, es ella la que em fa veure el meu present així, o es el propi present el que me la fa veure a ella?

Es un joc perillós: apostar per un nou futur amb l’esperança que tot serà diferent, o esperar i lluitar perquè el resident desaparegui. Es impossible saber la resposta correcta a tal qüestió.

Malgrat tot, tot navegant solitari es troba molt sovint envaït per la bogeria, enmig la Immensa mar blava.