L’espiral

El vaixell i jo amb ell, travessem la mar. Ell i jo junts, una mateixa cosa. Ara però, crec que estem creuant una espiral, gegant, tant, que sóc incapaç de veure-la. Aquesta espiral, hem porta sense saber-ho cap al fons del mar, sense adonar-me’n, silenciosa i mortuòriament, sense pauses. Per sort, potser l’he vista abans de que m’acabi d’enfosar.

Però no es senzill, lluitar pot ser contraproduent. Et cansa i només et fa estar més a prop d’on no vos ser. No lluitar et comporta anar cap on ella vol.

I doncs, quedar-se allà on ets, o intentar canviar-ho? I si canvies, qui t’assegura que aquest canvi et proveirà felicitat? No hi han camins correctes, només camins. Es creuen invisiblement uns amb els altres i ens porten cap allà on ells volen. Se’t posen com una catarata enmig de l’ull, i t’enceguen.

D’això es tracta viure. Es dur de veure però encara més d’acceptar. Cal recorre aquest camins. Jo crec que he comès l’error d’ajupir-me i assentar-me enmig d’un d’aquests camins, just allà sota la coberta, dins el ventre del meu vaixell. Haig d’aixecar primer el cap, observar i decidir.

No puc anar més a la deriva, per la Immensa Mar Blava, grisa. negra, de molts colors, tots obscurs.