Mentre sona, e(l)l desperta(dor)

De cop, moltes vegades, hi veus clar en el moment més inesperat. En un instant, se’t fan clares veritats, evidents i pures.

Potser d’això se’n diu créixer, anar endavant, adonar-se de les coses, per poder evolucionar i arribar un pas més enllà.

Tot plegat sona molt profund i transcendent, però res més lluny que aquest propi blog, on crec que es veu clar una evolució des del seus inicis fins el dia d’avui.

Ho he vist avui, mentre sonava el despertador, mentre estava en aquella fase entre la son i el despertar, una mica diluït per no saber on ets: he comprès per exemple la meva pròpia mancança de confiança. Me n’ha faltat un xic per entendre la carència.

Però assumir el problema es un primer pas.