Evolució

Fa temps que no escric res en aquest blog. De fet, degut al seu contingut terapèutic (més que no pas la consecució del premi pullitzer o similar), tampoc es que sigui quelcom greu.

De fet, veient enrera molt dels escrits que vaig fer, no em sento gens identificat amb la persona que els escrigué: senyal potser de que no sóc el mateix. Es positiu pensar que potser el motiu pel qual tot això sorgí, hagi desaparegut. Sincerament, espero que aquest sigui l’últim escrit (o no).

Tots evolucionem, cap a millor o cap a pitjor. Espero que cap a millor.

Mentre sona, e(l)l desperta(dor)

De cop, moltes vegades, hi veus clar en el moment més inesperat. En un instant, se’t fan clares veritats, evidents i pures.

Potser d’això se’n diu créixer, anar endavant, adonar-se de les coses, per poder evolucionar i arribar un pas més enllà.

Tot plegat sona molt profund i transcendent, però res més lluny que aquest propi blog, on crec que es veu clar una evolució des del seus inicis fins el dia d’avui.

Ho he vist avui, mentre sonava el despertador, mentre estava en aquella fase entre la son i el despertar, una mica diluït per no saber on ets: he comprès per exemple la meva pròpia mancança de confiança. Me n’ha faltat un xic per entendre la carència.

Però assumir el problema es un primer pas.

Et cal una brúixola

Comentant amb un amic que tot sigui dit, es especialment particular, va deixar anar una frase que em va colpir: “tots necessitem una brúixola per saber cap on anem”.

Es una veritat immensa: saber cap on vos anar i a la vegada decidir si aquest es el bon camí o no. No es necessari tenir una ruta marcada o un horari per arribar a tal lloc o tal altre, només saber cap on tirar, sempre seguint la brúixola.

Millor que no se t’espatlli.

L'evolucio personal

Triem moltes coses: com vestir, cap on anar, que fer. Seria fantàstic triar com ser per dins.

Crec que ho podem fer: ser lluminosos i deixar les boires. Superar-nos i triar brillar per molt que el món sigui el que es i el nostre entorn sigui com es.

Hauriem de viure com si avui fos l'últim dia,

Necessito unes vacances

Com a persona crec que tinc virtuts. Però també tinc molts defectes. Un d’ells es que sóc, i cada vegada més, un ésser “lazy”, mandrós, una mica “vago”... Es una imperfecció que se’m fa complicada de superar, i que noto com cada vegada més es fa grossa, més grossa, més rodona i emprenyadora. Els meus projectes s’acumulen i sóc incapaç de dur-los a terme, per mandra alhora de fer-los.

Tot em suposa un esforç inhumà.

No sé si es degut a que fa molt de temps que estic amb força feina i necessito unes vacances (i tinc les piles ja sota mínims), o si realment acabaré essent un tio tipus funcionari, incapaç de treballar amb una mínima eficiència.

Espero que només sigui cosa de les piles.

Acabar els projectes, gaudir els moments

La vida es un procés carregat tant de moments bons com de moments horribles, més o menys llarg però que un dia va i s’acaba. Com que no sabem del cert que hi ha en el més enllà, suposarem que hi ha el no res. Si hi ha quelcom més, ens n’alegrarem i donarem les gràcies a qui calgui.

Es ben cert també, que a mesura que anem avançant ens anem proposant, entre glop i glop, projectes que moltes vegades queden inconclusos o inacabats, que comencem i que per mandra, deixem a mitges. Però potser, finalment, només haurà importat, els moments gaudits planificant aquests projectes.

Acabar-los es una altre història.

Ja he arribat al cim

Semblava llunyà, impossible. Un lloc que el veies a tocar de ma, però que mai acabava de ser-hi. Tal com els últims metres d’una gran muntanya, on l’esgotament fa que cada pas sigui doblement dificultós en comparació amb el darrer.

Doncs si, ja hi sóc. I em sento força bé. Es quelcom que feia temps anhelava, i que potser, en certa manera, sigui d’aquí un temps un record poc important, ja que a mesura que avances te n’adones que hi ha més món, més món del que mai hauries pogut imaginar.

Es una de les illes que entre tempestes i decepcions tenia l’esperança d’arribar.

Es evident que queda molt per recórrer, per veure i tastar, però es aconseguint objectius, i aprenent fins que s’aconsegueixen aquest, la manera amb la que podem sentir-nos crescuts al llarg del camí.

No es la illa el que compta tan com haver après fins arribar-hi.