Perdut en la Immensa mar Blava

Evolució

2008-04-07T13:37:00.000+02:00

Fa temps que no escric res en aquest blog. De fet, degut al seu contingut terapèutic (més que no pas la consecució del premi pullitzer o similar), tampoc es que sigui quelcom greu.

De fet, veient enrera molt dels escrits que vaig fer, no em sento gens identificat amb la persona que els escrigué: senyal potser de que no sóc el mateix. Es positiu pensar que potser el motiu pel qual tot això sorgí, hagi desaparegut. Sincerament, espero que aquest sigui l’últim escrit (o no).

Tots evolucionem, cap a millor o cap a pitjor. Espero que cap a millor.

Mentre sona, e(l)l desperta(dor)

2007-11-29T09:29:00.000+01:00

De cop, moltes vegades, hi veus clar en el moment més inesperat. En un instant, se’t fan clares veritats, evidents i pures.

Potser d’això se’n diu créixer, anar endavant, adonar-se de les coses, per poder evolucionar i arribar un pas més enllà.

Tot plegat sona molt profund i transcendent, però res més lluny que aquest propi blog, on crec que es veu clar una evolució des del seus inicis fins el dia d’avui.

Ho he vist avui, mentre sonava el despertador, mentre estava en aquella fase entre la son i el despertar, una mica diluït per no saber on ets: he comprès per exemple la meva pròpia mancança de confiança. Me n’ha faltat un xic per entendre la carència.

Però assumir el problema es un primer pas.

Et cal una brúixola

2007-10-29T23:39:00.000+01:00

Comentant amb un amic que tot sigui dit, es especialment particular, va deixar anar una frase que em va colpir: “tots necessitem una brúixola per saber cap on anem”.

Es una veritat immensa: saber cap on vos anar i a la vegada decidir si aquest es el bon camí o no. No es necessari tenir una ruta marcada o un horari per arribar a tal lloc o tal altre, només saber cap on tirar, sempre seguint la brúixola.

Millor que no se t’espatlli.

L'evolucio personal

2007-10-19T11:12:00.000+02:00

Triem moltes coses: com vestir, cap on anar, que fer. Seria fantàstic triar com ser per dins.

Crec que ho podem fer: ser lluminosos i deixar les boires. Superar-nos i triar brillar per molt que el món sigui el que es i el nostre entorn sigui com es.

Hauriem de viure com si avui fos l'últim dia,

Necessito unes vacances

2007-08-01T12:18:00.000+02:00

Com a persona crec que tinc virtuts. Però també tinc molts defectes. Un d’ells es que sóc, i cada vegada més, un ésser “lazy”, mandrós, una mica “vago”... Es una imperfecció que se’m fa complicada de superar, i que noto com cada vegada més es fa grossa, més grossa, més rodona i emprenyadora. Els meus projectes s’acumulen i sóc incapaç de dur-los a terme, per mandra alhora de fer-los.

Tot em suposa un esforç inhumà.

No sé si es degut a que fa molt de temps que estic amb força feina i necessito unes vacances (i tinc les piles ja sota mínims), o si realment acabaré essent un tio tipus funcionari, incapaç de treballar amb una mínima eficiència.

Espero que només sigui cosa de les piles.

Acabar els projectes, gaudir els moments

2007-07-31T12:00:00.000+02:00

La vida es un procés carregat tant de moments bons com de moments horribles, més o menys llarg però que un dia va i s’acaba. Com que no sabem del cert que hi ha en el més enllà, suposarem que hi ha el no res. Si hi ha quelcom més, ens n’alegrarem i donarem les gràcies a qui calgui.

Es ben cert també, que a mesura que anem avançant ens anem proposant, entre glop i glop, projectes que moltes vegades queden inconclusos o inacabats, que comencem i que per mandra, deixem a mitges. Però potser, finalment, només haurà importat, els moments gaudits planificant aquests projectes.

Acabar-los es una altre història.

Ja he arribat al cim

2007-07-18T10:34:00.000+02:00

Semblava llunyà, impossible. Un lloc que el veies a tocar de ma, però que mai acabava de ser-hi. Tal com els últims metres d’una gran muntanya, on l’esgotament fa que cada pas sigui doblement dificultós en comparació amb el darrer.

Doncs si, ja hi sóc. I em sento força bé. Es quelcom que feia temps anhelava, i que potser, en certa manera, sigui d’aquí un temps un record poc important, ja que a mesura que avances te n’adones que hi ha més món, més món del que mai hauries pogut imaginar.

Es una de les illes que entre tempestes i decepcions tenia l’esperança d’arribar.

Es evident que queda molt per recórrer, per veure i tastar, però es aconseguint objectius, i aprenent fins que s’aconsegueixen aquest, la manera amb la que podem sentir-nos crescuts al llarg del camí.

No es la illa el que compta tan com haver après fins arribar-hi.

Com un cotxe vell

2007-06-22T10:33:00.001+02:00

Suposo que començo a entendre el funcionament del meu cervell, part del organisme que en última instància acaba controlant i decidint el nostre caràcter i les nostres accions.

Crec que es com una màquina imperfecte, un d’aquells cotxes vells que quan circulen van fent, però al aturar-se una estona, s’escalfa i acaben rebentant. Una mica com la pel·lícula de la Sandra Bullock on l’autobús no pot reduir de certa velocitat, ans el contrari, tots moren.

Té molta similitud, en el moment en que deixo el cervell sense utilitzar, sense cap ocupació mental, aquest comença un procés autodestructiu que m’acaba afectant. Tal com vaig dir far temps, el millor es mantenir-se ocupat fins a no poder pensar en res més, així evitem caure en llocs perversos.

La felicitat en una píndola

2007-06-22T10:25:00.000+02:00

Si bé la felicitat es quelcom químic, producte de reaccions i connexions de neurones i substàncies aquí i allà, per què no fer una lliure distribució d’antidepressius, ansiolítics i demés pastilles que ens atorguin la felicitat? Per què buscar-la als petits racons del món quan pot estar compresa en una píndola?

Si el benestar mental de cadascun de nosaltres està en el nostre cap (i no al món que ens envolta), per què no intentar-ho controlar?

Sigui química o psicològicament, l’estabilitat emocional es intel•lectualment controlable? I més encara, quin seria el preu d’aquesta decisió? Ser feliç a cop de pastilla.

Sóc un malalt

2007-06-20T10:57:00.001+02:00

Ho he assumit i ho he reflectit vàries vegades a tots i cadascun dels meus escrits.

Estic convençut que necessitaria ajuda mèdica. Seria però aleshores com fer trampa i perdre l’oportunitat de jugar a obscures? De mirar les instruccions abans d’aprendre-ho pel propi compte? De prendre el camí fàcil? O de continuar equivocat i sumit en la ignomínia?

Quin és el camí fàcil? Demanar ajuda o no demanar-la?

Em cansa el món

2007-06-20T10:51:00.000+02:00

Les generacions anteriors han fracassat.

Van intentar canviar un món que ara per culpa del seu fracàs està condemnat a la desaparició apocalíptica. No tinguis cap dubte de que així serà, el temps corre i totes les proves indueixen a una fi no gaire llunyana marcada per la total desaparició de la nostre civilització.

La naturalesa humana es egoista fins a l’extrem d’avantpossar el seus interessos personals abans que cap altre cosa. Per aquest motiu, el món està acabat. En temps passats la destrucció que un home podia oferir al món era mínima: amb la tecnologia un únic individu es capaç de contaminar, matar i eliminar molt més del que qualsevol general romà hagués pogut fer mai. Per això, els éssers humans son pel món el que una infermera esquizofrènica amb biberons de cianur ho es a la planta de pediatria d’un hospital.

Em cansa el món i les queixes constants, fatalitzem l’existència i assumim que tot està perdut si no canvia abans la pròpia naturalesa humana.

Deixar perdre els moments

2007-06-01T12:41:00.001+02:00

Em sap greu pensar que perdo els moments de la meva vida, que els deixo escapar per instants, que no brillo tal com pensava, que no sóc aquell que voldria ser.

Sento passar el temps i les oportunitats davant meu, i veig com no tinc forces per pujar-m’hi i de com en certa manera em provoca fatigosa indiferència. Què espero doncs per canviar-ho? Què puc fer per veure’m com sóc, per dibuixar el rostre que realment tinc i no el que penso que tinc?

Com bales a l’estómac

2007-05-14T12:19:00.000+02:00

Som uns ferits d’experiències i records en un carreró fosc, en una societat sense metges. La vida ens dispara amb dies a dies que se’ns queden dins, sagnant, esperant a que la ferida cicatritzi i es tanqui.

Però que es tanqui no implica que l’acceptem, moltes vegades es queden allà, com bales a l’estómac, obrint novament el record a cada moviment brusc.

Només tenim dues alternatives, deixar-la allà i esperar a cada jorn que ella no es mogui, o furgar a la ferida amb les pròpies mans i intentar treure’ns-la de sobre. Es cert, farà molt de mal, sagnarem molt i maleirem plorant aquell dia fatídic on varem ser disparats i ferits. No ens aixecarem del llit, almenys per algun dies, setmanes o mesos.

Però una vegada fora i tancat, potser podràs entendre perquè algú va obrir foc contra teu.

Som capaços de canviar el món?

2007-05-11T17:10:00.000+02:00

Es evident que quelcom no acaba de girar del tot fi en el que fa referència al funcionament del món. Segurament també es cert que en el que respecte a tota la història humana, mai ha acabat d’anar del tot bé. Ens deixem endur pels poders i els interessos propis, manipulats pels Estats, la moral i l’ordre establert.

Com a espècie dominant damunt la terra, suposadament evolucionada hauríem de ser capaços de prendre responsabilitats, prendre una certa consciència col·lectiva en favor d’un futur millor per tothom. Això seria canviar el món.

Heu vist mai gent llançant brossa al terra? Saltant un semàfor en vermell? Violar una persona?

Es evident la conscienciació no succeirà mai: si no ha passat amb anterioritat, si mai s’ha aconseguit una societat lliure i favorable per tothom, es inevitable dir que això no s’aconseguirà. No s’ha inventat sistema polític ni social per aconseguir la felicitat senzillament perquè no existeix en presència dels humans.

El problema rau en la nostra pròpia naturalesa. Per molt que ho odiem, per molt que ho evitem, continuem essent uns monstres, evolucionats en màquines d’odiar, de crear mort i condemnats a desaparèixer d’aquest indret del univers.

Ningú ens trobarà a faltar.

Viu el que puguis.

No pots sentir la vida fins que has notat la mort

2007-05-09T10:23:00.000+02:00

La nostre existència es curta, fútil i miserablement curta. La notem aquí i allà, existint com a conseqüència de quelcom que no comprenem, no donant-li importància, intentant mirar endavant ja que d’altre manera el nostre dolor no ens deixaria llevar-nos del llit, oblidant els records que ens provocarien malestar, canviant les males experiències per simples imatges descolorides.

Un dia però i a conseqüència, potser de la imatge del taüt, t’atures en sec i dones un lleuger gir de cap: el que veus es potser el més horrible de les imatges, la vida escapant-se pels porus amb la mort com a única companya durant tot aquest viatge, esperant la teva fi. Es aleshores quan pots començar a viure, sentir, veure i palpar la freda realitat d’un temps que es el teu i que s’escapa a cada batec del teu cor.

La veritat es cruel, salvatge i solitària a la fi. Es quan veus que res queda més enllà del buit quan el desesper et porta a la freda llosa que tancant la vida amb la ma destra del qui amb ciment tapia, que res quedarà de la teva inútil vida més que la pols i els ossos menjats per la natura.

Aquesta es la fi. Aleshores, si has girat el cap i has mirat la mort, potser sigui capaç de gaudir del poc temps que em queda sobre aquest món de merda.

M’agradaria sentir-me únic

2007-02-22T11:49:00.000+01:00

Per què cada vegada que veig vagues imatges de persones felices no puc deixar de sentir-me submergit en un mar de rancúnia i vulgaritat? Vull sentir-me únic i sol al món, no adés a un munt de persones vestides de manera similar amb inquietuds comunes i pervertides per una manera de viure que t’impulsa a ser i actuar d’una mateixa forma.

Quina diferència existeix entre viure dins un bosc a dalt les muntanyes o viure a la gran ciutat? Potser que no reconeixes la teva pròpia massa, aquella a la qual existeixes, i que al conèixer-la no pots evitar per desgràcia teva veure-t’hi reflectit. Es aquest reflexa el que et mata, odiar aquell a qui estàs observant sabent que no deixes de ser tu mateix.

Visita qualsevol d’aquestes pàgines personals que hi ha a la xarxa, i sent la desesperació de ser un de més entre tants estúpids buits.

Ni oblit ni perdó

2007-02-14T12:00:00.000+01:00

L’altre dia conduint per Figueres em vaig voler adonar:quanta gent de la que anava a la meva classe de primària deu haver acabat una enginyeria o similar? Segurament dos o potser tres, dels altres, millor no parlar-ne.

El fet es que aleshores em digueren que millor no intentes continuar estudiant, ja que molt probablement en seria incapaç. Bé, uns quants anys més tard estic a punt d’acabar una enginyeria tècnica, i crec que el dia que tingui el resguard del títol els hi duré fotocopiat i enganxat al certificat que em donaren conforme em recomanaren no fer el que precisament he aconseguit.

Aquest es només un exemple qualsevol, però semblaria que el pas del temps t’hauria de fer oblidar els fets traumàtics, les vergonyes i les burles a les que vas ser sotmès: això es un error, oblidar el teu passat per molt que el temps passi només et servirà per caure novament en els mateixos errors, tornà a entrebancar-te amb la mateixa pedra, tornar a caminar en cercles.

Quan observo gent a la qual havia odiat, considero indispensable continuar amb aquest sentiment, per molt que ara de la seva boca en surtin bones paraules. No oblidar aquells que t’apunyalaren es la millor opció per no tornar a ser ganivetat.

Arribar al pic

2007-02-09T12:21:00.000+01:00

Quan vols escalar una muntanya, al principi la veus de lluny i no et sembla tant alta. Al apropar-te va agafant altitud i grandària. A ser a la falda, sembla alt, amb un pic llunyà, però no massa.

Comences a pujar, i cada pas, l’esforç a fer es superior, es fa més difícil. Es aleshores quan maleeixes la teva decisió.

M'estic radicalitzant

2007-02-09T12:07:00.000+01:00

Davant del nostre sistema de vida no es pot ser un espectador. Sens dubte el món es una gran bola de merda condemnada a la auto destrucció, i ningú se n’adona que només som un maleït píxel enmig d’un univers infinit (nota: cal que la gent llegeixi més ciència ficció). I malgrat això, dins aquesta gran bola de merda, crec que encara queden coses per les que val viure i lluitar.

L’altre dia vaig dir-me, “ostres, malgrat tot, encara em queden sensacions que m’estimulen: els bons llibres, les bones cançons, satisfaccions mundanes que donen sentit al sense sentit.” Tot això molt probablement mentre feia quelcom, tal com pixar.

Encara que la vida a la terra sigui insignificant, i molt menys la nostre pròpia existència, petita i ridícula, crec que les desigualtats i les pressions a les que ens sotmet el sistema no poden passar-nos desapercebudes, cal posicionar i dir que no, que passo de ser un infeliç i prefereixo tenir actitud punk davant la vida, abans que ser fagocitat.

Sense actitud crítica, tot continua igual

Portem màscares?

2007-02-09T11:54:00.000+01:00

Com més passa el temps, sembla que la confiança entre alguns dels teus coneguts esdevingui, si més no, més elevada. El tracte amb la gent et fa accedir a parts més íntimes de la seva vida i la seva personalitat. Crec però que en alguns casos res queda més lluny de la realitat, com més estàs amb algú menys creus conèixer el seu autèntic caràcter. No es general, però a vegades hi ha punts que no deixen de provocar-te una paralèxia indescriptible. A quin fet es deu aquesta reacció tan irracional i allunyada del caràcter i manera de ser d’aquest que creia conèixer?

Així doncs, portem contínuament màscares per tal d’agradar? Ens mostrem com som?

Des de sempre m’ha agradat la gent íntegra que no amaga els seus autèntics pensaments darrera de boniques paraules: masses cops es necessari un bon cop de puny de realitat a la puta cara que queda apagat per una maleïda careta d’hipocresia i bones paraules. Una cosa es ser educat i l’altre ser un mentider.

Queda dit: cremem les badomies.

Quin rumb prendre

2007-01-21T17:17:00.000+01:00

Normalment sols estar tan ficat en projectes, que al finalitzar-ne un te n'adones que no saps que has de fer ni quina direcció agafar. Es complicat, ja que es certament incert decidir sobre el futur. Fluïr per la mar està bé, però a vegades et cal decidir sobre cap a quina direcció anar.

Es potser una de les característiques que ens fa creure ser amos del nostre destí, poder decidir encara que sigui amb un munt de condicionants externs. Evidentement no som lliures del tot, però tenim certa capacitat d'elecció, i aquesta capacitat ens fa ser humans.

Escollim el que volem en funció del nostre passat, el nostre present, que desitjem del futur, els condicionaments de terceres persones i el que ens diu el cor, moltes vegades sent aquesta la condició més difícil d'entendre, incompressa la majoria de vegades. La qüestió es ser feliç amb les pròpies eleccions, i com bé va dir un altre navegant "M'he equivocat un milió de vagades, i per sort em puc tornar a equivocar un milió de vegades més".

Malgrat tot, sempre pots desfer les teves pròpies passes.

No tot són desgràcies

2007-01-19T09:55:00.000+01:00

Tard o d'hora hi han coses que surten bé. La vida no pot ser un maleït cementiri, en un moment o altre les coses han des sortir una mica bé, almenys no del tot malament.

Aquest blog va començar arrel d'un seguit de qüestions de característiques més aviat tristes, i post rera post ha sigut desig meu explicar aquestes qüestions que em torturaven, crec que es un bon mètode per a desfogar els desencontres diaris.

Ara mateix tinc la sensació d'haver travessat part d'aquesta mar, que no es altre cosa que la metàfora del dia a dia que amb la seva incertessa amb prou feines et deixa espai per planejar res, però segur que es senzillament momentani, un dia o altre sense saber com tornes a estar navegant amb una barca de merda enmig d'una tempesta, mullat i amb l'aigua fins el coll, intentant no enfonsar-te.

Es el que té estar de navegant sense un maleït mapa i sense tenir-ne gaire idea, a vegades t'equivoques, però també a vegades les coses surten bé.

Et fa por saltar?

2006-12-20T12:26:00.000+01:00

Molts cops penses en que passaria si prenguessis embranzida i intentessis saltar el barranc. Com un valent al no veure’l, no el consideres com es degut, l’imagines allà llunyà, potser difícil però no en excés.

Però un dia t’hi plantes i te’l mires fredament, el veus davant els teus peus. Es aleshores quant te n’adones de que es més profund del que pensaves i molt més ample del que haguessis cregut. I es en aquell instant quan et preguntes qui collons t’hi ha portat fins allà, i perquè carai has hagut d’acceptar el repte.

Queden dos alternatives: o marxar i oblidar-ho, per no conjeturar sobre que hagués passat o torturar-te per sempre més, o aguantar la respiració i fer-ho, no intentar-ho, ja que intentar es sinònim de fracàs si no es fa amb totes les ganes possibles. No queden alternatives.

Es potser en els moments anteriors al salt quan les preguntes sorgeixen, una vegada començat, no tindràs temps ja pensar-hi, serà el que el destí, la mar vulgui.

I want to conquer the world

2006-12-17T18:17:00.000+01:00

Es difícil d'entendre les pròpies emocions i els propis estats d'ànim, tant variants com la mar o el temps un dia de tardor.

Alguns dies estàs al fons del teu propi oceà, altres sents que has de conquerir el món: has nascut per dur-ho a terme. Potser un terme mig més estable ens estalviaria blogs.

Les baixades i pujades

2006-12-04T12:35:00.000+01:00

Les marees son constants. Els mars pugen i baixen periòdicament en funció de la nostra amiga la Lluna vestida de dol. Això fa molta por, ja que si ara una cosa implica que aviat la contrària arribarà, tard o d’hora. El sol que ara il·lumina la nostre embarcació i el vent que ens empeny endavant no serà per sempre, s’acabarà i tornarà a ploure, les onades ens ompliran la boca d’aigua salada, freda, perillosa.

En el meu cas particular, sé certament que els mals moments que m’embolcallen de tant en tant, per molt llunyans que ara semblin, tornaran tal com ho han anat fent, n’estic convençut. Espanta horriblement.

Es com algú que té por a la nit, es inevitable que torni.

La vida no està planejada

2006-12-04T12:18:00.000+01:00

Fa molta por però es així de cru. La nostre vida no es com un horari de trens del Japó, calculada, exacta i on tot quadra. Més aviat s’assembla a una xarxa de ferrocarrils tipus Renfe.

Aprendre a viure d’una manera oberta a tot tipus de canvis i sense gaires perspectives a llarg plaç ens alleugerà de decepcions i possibles atacs de plorera i melangia. En les nostres analogies marítimes, clarament es llançar-se a la mar, sabent que tard o d’hora potser i qui sap, trobaràs un tros de terra que no saps si serà el teu tros de terra. Potser t’hi quedaràs un temps, potser per sempre, potser serà arribar i marxar.

Tenir clar aquest concepte, ser que es trist i dur, però de que serveix pensar “acabaré la carrera, tot serà fantàstic, trobaré el meu camí, la feina de la meva vida on tot serà meravellós, em compraré un pis i em casaré per així poder tenir fills i anar els dies de Nadal a obrir el regals a casa els meus sogres i pares?”. Es llastimós, em cansa aquest pensament. Haig de dir més, es un error greu pensar-hi i més encara creure-s’ho com a veritat absoluta, encara que sembli el correcte i el que des de dalt ens diuen que fem, encara que ells saben que ara i veient com està la mar d’agitada, sigui impossible de realitzar.

Serem uns navegants anti-sistema. Ens diuen que escriguem la vida, però es la vida la que ens escriu a nosaltres.

Insistència

2006-11-24T11:19:00.000+01:00

La única conclusió que podem extreure després d’una experiència com la de la passada nit, on vaig estar pràcticament 11 hores davant d’una pantalla d’ordinador intentant realitzar una tasca que semblava impossible d’acabar per culpa d’algun tipus de malefici vodoo, es que la capgroseria, o capacitat per ficar la banya en un forat, pot arribar a ser positiva en certs moments. Si no hagués estat per aquesta mena de tossuderia, no s’hagués acabat el projecte en qüestió.

Cal admetre però, que aquesta manera de ser i fer pot no arribar a ser del tot positiva, si es que l’objectiu que t’has planejat no es massa poc... racional. Saps que ho vos fer, ho vos tenir, i no t’importa massa com fer-ho.

Noto que el meu caràcter es així i no sé si realment es bo o dolent. Espero esbrinar-ho, remant com un posés pel simple fet d’arribar a terra ferma.

La caiguda de la comunicació

2006-11-21T10:07:00.000+01:00

Es més fàcil avui que ahir dir a algú altre "T'odio", o "T'estimo", o "Ho sento molt"?. Segur que les emocions son les mateixes, aquestes prevalen per sobre el desenvolupament de la nostre societat, però potser arrel d'aquest desenvolupament hem perdut part del plaer d'una bona conversa o una reprimenda en persona o la capacitat per quedar entesos sobre una hora en concret.

En els últims cinc anys la nostre vida ha donat un salt del que encara no en som capaços de donar-nos compte. Que era la nostre vida sense els sms, internet, els mails, la comunicació de la que avui dia en gaudim.

Almenys podrem dir "Jo vaig ser allà quan el món va començar a caure".

Avui hem sento sociòpata

2006-11-16T11:27:00.000+01:00

Ahir era un d'aquells dies en que no saps perquè, però t'embolica un sentiment d'odi cap a tots i totes les persones que se't creuen pel camí, es un d'aquells dies en que segurament et sentiries feliç d'agafar un gavinet i procedir a seccionar artèries. No saps perquè, però es així.

Estava a la biblioteca i veia persones, noies i nois preocupats per estúpides motivacions com podrien ser la seva vestimenta o la manera en la qual es posaràn el piercing. Hem provocaven ràbia i odi, malgrat que no em passava res d'especial ni negatiu, no era un mal dia.

Es inexplicable, crec que es impensable racionalitzar aquest sentiment perquè no té raó de ser, però es evident que hi han dies on t'importa una merda tot i tothom, ho engegaries tot a rodar i sincerament, l'únic que tenia clar, eren els meus instints primaris.

Està bé veure món

2006-10-30T12:44:00.000+01:00

La nostre vida diària ens obliga a seguir uns horaris, una rutina que pot arribar a ser beneficiosa o et pot matar per excés.

Últimament he viatgat una mica, no més enllà d'aquests estat nostre, i crec que es recomenable adonar-te de que hi han més coses, més món.

La sensació de tornar a casa es extranya a la vegada que reconfortant, de manera que tens el sentiment de veure-ho tot diferent.

Nous projectes

2006-10-19T10:09:00.000+02:00

Noves il·lusions.

Passem moments de total desil·lusió, foscos, opressius.

Tot acaba passant de llarg, i encara que no hagim travessat la mar, sembla que ara ho fem amb uns nous aires.

No té sentit intentar lamentar-se del fet d'haver-se llançat a navegar, ja que una vegada començat, només hi ha un possible camí, per molt dolorós que sembli.

Gaudim ara dels moments de calma, perquè els de tempesta ja arribaràn, tal com van marxar, tal com van descarregar. No es poden oblidar.

El temps no passa en va

2006-09-27T09:41:00.000+02:00

Es en el moment en que et sembla que el pas del temps s’accelera, quan pots afirmar sense lloc a dubtes, que alguna cosa ha canviat en tu. Quan pots mirar amb certa por com els anys que et precedeixen en la teva història semblen ara fulles gastades d’una revista que has llegit masses vegades. Aleshores es quan et pots començar a espantar i notes amb neguit com hi ha quelcom que estàs fent malament, ja que sense potser gaudir-ho al màxim, has esgotat pràcticament una tercera part del temps que et correspon, potser no de la millor manera.

Vaig observar ahir un entreteniment televisiu on es donava peu a imatges gravades per adolescents, i amb preocupació, es fera certa l’evidència: que hem crescut i que hem oblidat els somnis, les aspiracions i la innocència despreocupada dels problemes massa petits, que es convertien aleshores en muntanyes infinites.

Hem pres consciència de la tristor, el desencant del desencís i les pròpies destinacions trencades, a la vegada que hem hagut d’aprendre a valorar la por a la pèrdua per les poques coses que estimem.

Créixer es complicat.

La desolació del món mentider

2006-09-25T09:50:00.000+02:00

Parlant a altes hores de la matinada, la crítica es convertí en ferotge envers moltes de les imatges que últimament veiem recurrents als noticiaris d’arreu del país. Sense por a l’equivocació, desgranaven progressivament molts dels continus errors comesos per aquests protagonistes de l’actualitat política i social del món.

La meva primera conclusió va ser que el món està esquizofrènic. La segona, que l’esquizofrènia es provocada. Com a éssers humans, tenim imperfeccions arreu d’on mirem, no responem moltes vegades a raonaments gaire lògics i molt sovint prenem decisions fruït de rampells inexplicables.

Per altre banda, el destí del món està en mans d’un seguit de gent o gentusa (no entrarem en detall sobre la seva naturalesa). Posem per cas, polítics que van rotant, presidents de multinacionals, societats secretes o líders religiosos.

En conclusió i fent un sil•logisme molt fàcil, si el món el porta gent com tu i jo, imperfecte, fràgil i masses cops desequilibrats en visió, incapaç de dur el seu propi rumb cap un lloc definit, com podem esperar sobreviure globalment si el nostre planeta el portem nosaltres mateixos?

Es com portar un autobús a 250 km/h carregat de nadons enmig d’una autopista plena de gent borratxa que alhora també condueixen autobusos plens a la seva vegada de nens petits. No tinc la sensació sentint parlar a molts líders mundials responsables del nostre futur, d’una superior intel•ligència o d’unes idees i determinació clara alhora de fer res. I si realment existeix algú així, capaç de liderar, ni que fos una ciutat, cap a un futur millor, segur que es toparà amb qualsevol altre autobús de qualsevol altre conductor borratxo.

Com si haguessim trepitjat merda

2006-08-21T00:06:00.000+02:00

No es com si haguessim trepitjat merda, es que hem trepitjat una merda gegant, de fet, tinc la sensació que estem nedant en una merda desmesurarament gran.

Sens dubte aquest any ha sigut un d'aquells anys per oblidar, per borrar de la memòria. Recentment va i ens roben tots els amplis del local. Crec que era una de les coses que més estimava, el meu ampli, més que res per l'esforç que va suposar pagarlo i veure'l creixer a base de no gastar calers en altres coses. De cop, uns desgraciats rebenten una porta i s'ho emporten tot. Tant de bo reventin aquest fills de puta, desitjaria matar-los a base de cops de martell.

Ahir pensant que potser alguna cosa sortiria bé.

No va sortir bé.

Continuem navegant perduts en la immensa gran merda.

Ens han venut la moto

2006-07-16T22:44:00.000+02:00

I ens l’han venut molt bé.

Només et cal veure la televisió, veure al teu voltant i respirar profundament. Per cadascun dels porus del sistema s’inhala l'olor de seu èxit, la imatge que podria ser la teva, a canvi del preu, es clar, que s’ha de pagar per aconseguir estar dins.

Naixem morts, ja que d’ençà la nostre concepció se’ns marca el consum de bens i l’acumulació de riqueses com a única garantia d’una futura felicitat. Corre, entrena’t, sigues el millor, estudia, treballa, gaudeix del meu oci, consumeix i consumeix-te amb aquest oci. Altrament, que fas dins meu?

Es la panxa del bou, on no hi neva ni plou. I en començo a estar una mica tip.

A què podem aspirar?

2006-07-07T11:51:00.000+02:00

Pensava que el somni americà era cert;me n’he adonat que no es res més que una falàcia per mantindre’ns callats. Ens han fet creure que amb esforç podem arribar allà on desitgem. Jo he desitjat moltes coses, n’he aconseguit moltes. Però sóc conscient que per molt que m’esforci, hi han coses que no podrem aconseguir mai.

No penseu que sóc negatiu amb el meu entorn, però, pot pensar un nen afganès en anar a una universitat per molt que vulgui o per molt brillant que sembli? El nostre destí està determinat pel nostre entorn, el lloc on vivim, el nostre passat, la realitat que ens envolta. No seré mai, una estrella del brit-pop, senzillament perquè visc en un lloc des d’on mai hi podré arribar, no conec a qui haig de conèixer i per molt que ho desitgi, no ho aconseguiré. Els somnis només ens serveixen per això, per anar tirant darrera fantasmes.

Pots ser el que vulguis, ens deien els nostres pares. Tot el que desitgis serà teu

Es això bo? Tenir somnis i perseguir-los es un a cosa positiva? Hi havia un poema que deia que l’utopia servia per caminar, però, val la pena viure enganyat?

Què es més bo: ser partícip de l’existència i portar aquesta càrrega o esperar al llit de mort per fixar-se aleshores?

El problema es pensar

2006-07-06T23:33:00.000+02:00

Ho he cregut a vegades. No es altre cosa que com menys temps de fer coses tenim, menys pensem, més deixem fluïr el dies. Es amb les estones buides quan caiem en el pensament més profund.

Potser hauriem de cansar-nos fins no poder ni pensar.

Unitats individuals i col·lectives

2006-06-27T10:20:00.000+02:00

Les emocions, la història, la vida, l’amor. Al meu parer cadascun dels fets que conforma la nostre existència, son variants, en satisfacció i en magnitud.

Considero important entendre i assumir, que el necessari per a viure en pau, es acceptar l’equilibri que ha d’existir entre els diversos factors que ens conformen a nosaltres i al nostre entorn.

En l’actual societat de consum, es bo i signe d’èxit tenir-ho tot i tenir-ho ara; potser si que sigui part del triomf, però es planteja un dubte: es aquest afany quelcom bo, provocant al seu camí més dolor que no pas satisfacció, o ens hauríem de resignar i conformar-nos amb tot el que ja posseïm? Perquè, es profitós combatre en la invisible lluita de classes en la que estem sotmesos sense tenir-ne coneixement? Seria millor adoptar una aptitud de conformisme, impròpia i inexplicable, ara en la nostre estructura social?

Al meu parer som víctimes d’un món que ens ha venut l’afany de poder com a mercaderia desitjable, sense saber que molts cops es inaccessible per nosaltres.

La infelicitat pot tenir més a veure amb el món del que mai hagués pogut pensar. No som unitats individuals, interaccionem encara que no ho desitgem.

Recuperant el somniar per les il•lusions perdudes

2006-06-04T14:03:00.000+02:00

He estat prop de mitja hora ajagut al meu llit abans d’aixecar-me. Una conversa, una trucada, un pensament furtiu. I allà al fons, una petita claror.

L’odi com a combustible funciona bé. Durant un temps la tristor t’emplena, i una força et tira com si no ho volguessis. Et fa sentir la solitud de la singularitat de la manera més intensa possible, ets partícip de les més fortes sensacions. Fins que et menja i sense ser-ne conscient n’ets una nova víctima. És només aleshores quan pots començar a canviar l’aptitud, quan et pots adonar que tot està dins el teu cap, i que potser per això es triplement complicat solucionar tal problema.

S’ha de recuperar el somiar.

Sento

2006-06-03T17:27:00.000+02:00

Sento nostàlgia d’una vida que mai he viscut, d’una existència passada que mai ha esdevingut, d’una vida futura que mai serà. Veig el reflex d’imatges que vull prendre com a meves, de rialles que desitjo sentir com a tals, d’il·lusions que foren temps ençà. Envejo la vida aliena viscuda en llibertat, pau, il·lusió, menyspreu per la preocupació. Viure els errors assumits com a eleccions pròpies i no de ningú altre. Els meus errors vull sentir-los com a tals.

Com es possible sentir tanta opressió i tristor en una teòrica llibertat i comoditat? Potser es que no es tal. Hi ha quelcom maligne que m’agafa, hi ha quelcom malvat que m’escanya.

Al futur serem coneguts com una generació perduda de somnis, sense perspectiva, amb la recança com a únic aliment.

Vull deixar el pes que m’oprimeix i m’enfonsa cap a les profunditats de la mar.

No hi ha mal que duri eternament

2006-05-31T10:39:00.000+02:00

Ja que per molt que ens ho sembli, les coses un dia o un altre arriben a la seva fi. El meu mal, ni molt menys ha arribat al seu últim alè, espero però que sigui aviat, ja que no hi ha setmana ni dia en que no pensi en el perquè de la meva innecessària estada en la meva particular i anti - educativa presó. Em flagel·lo i m’afligeix el pensament del fracàs que han estat aquest últims dons anys. Dos innecessaris anys que podria haver aprofitat per potser, rascar-me la panxa, però no per restar encadenat aquí en contra de la meva voluntat.

M’enfonsen una mica més.

Un moment important però, es aquell en que visllumbres un raig allà al fons, profundament clavat, prim però conscient de la seva realitat.

Molt petit, però autèntic. Un raig de llum que moltes vegades no es veu.

L’espiral

2006-05-25T17:21:00.000+02:00

El vaixell i jo amb ell, travessem la mar. Ell i jo junts, una mateixa cosa. Ara però, crec que estem creuant una espiral, gegant, tant, que sóc incapaç de veure-la. Aquesta espiral, hem porta sense saber-ho cap al fons del mar, sense adonar-me’n, silenciosa i mortuòriament, sense pauses. Per sort, potser l’he vista abans de que m’acabi d’enfosar.

Però no es senzill, lluitar pot ser contraproduent. Et cansa i només et fa estar més a prop d’on no vos ser. No lluitar et comporta anar cap on ella vol.

I doncs, quedar-se allà on ets, o intentar canviar-ho? I si canvies, qui t’assegura que aquest canvi et proveirà felicitat? No hi han camins correctes, només camins. Es creuen invisiblement uns amb els altres i ens porten cap allà on ells volen. Se’t posen com una catarata enmig de l’ull, i t’enceguen.

D’això es tracta viure. Es dur de veure però encara més d’acceptar. Cal recorre aquest camins. Jo crec que he comès l’error d’ajupir-me i assentar-me enmig d’un d’aquests camins, just allà sota la coberta, dins el ventre del meu vaixell. Haig d’aixecar primer el cap, observar i decidir.

No puc anar més a la deriva, per la Immensa Mar Blava, grisa. negra, de molts colors, tots obscurs.

Fart de tot

2006-05-25T10:29:00.000+02:00

Fart de masses coses com que no poden ser enumerares.

Fart de no saber qui sóc, ni saber que vull, d’estar perdut i no trobar el camí a seguir. Hi ha tantes imatges i sentiments dels que n’estic fart. De les rialles hipòcrites i falses de cadascuna de les persones amb les que em creu, pensat inútilment en si mateixes, més preocupades pel seu pentinat, que no pas per la mort del ésser del seu costat. Buits i plens a la vegada, buits de tot, plens de res.

Paradoxalment ells son l’espècie dominant en aquest món, ells mouen els fils, nosaltres hem quedat relegats per culpa de nosaltres mateixos al fons del cubell de matèria orgànica en descomposició. Les seves paraules em cansen, però també em cansen les meves pròpies síl·labes, dites a poc a poc i amb esforç sobrehumà. Hem costa pensar i n’estic fart, fart de tot.

Només vull unir-me al seu grup de riallers de la ignorància, feliços en l’abundància que els hi dóna la inseguretat de la que ni volen ni han de ser no conscients, si es que no volen acabar descompassant-se.

Com un rellotge sense broca on marcar les hores, com un tractor sense benzina, com un ciclista sense cames. Fart d’això.

Potser tots esdevenim cecs des del dia de la nostre concepció, però potser alguns tenen un bastó que els guia.

Racionalitzar la tristor

2006-05-24T10:45:00.000+02:00

Es possible entendre les pròpies emocions? Perquè si la resposta es negativa, es inútil que continuï descriguem-te’ls, ja que un dels objectius de tot plegat es intentar comprendre’m, racionalitzar la tristor, cadascuna de les sensacions que m’impedeixen veure-hi clar. Si es quelcom que ve de més enllà, es possible doncs?

Al contrari, si som només processos químics, la comprensió pot esdevindre extremadament senzilla de jutjar, ja que l’únic factor que la provoca sóc jo mateix, components anant amunt i avall destrossant-me per dins. Si només sóc víctima d’una malaltia que no em deixa pensar, té sentit intentar posar-hi fre mitjançant l’intel·lecte? La solució pot ser més fàcil del que sembla.

Un temps enrera vaig patir certs períodes molt intensos de la meva vida, que em feren adonar d’un fet: sóc un malalt, diagnosticat per mi mateix, no tractat i amb certa dosis d’auto – engany, per no veura-la. Aquest va ser un pas important. Admetre que tens el problema convisquen a casa, veure’l per fi amagat sota la taula. Segurament hi hagi molta gent que el tingui a major escala, encara que això no treu ferro a la pròpia qüestió.

I doncs, si ja la he vista, l’he percebut, es convenient i possible començar a racionalitzar la melangia? Ja que si realment ho sóc, un malalt, es ella la que em fa veure el meu present així, o es el propi present el que me la fa veure a ella?

Es un joc perillós: apostar per un nou futur amb l’esperança que tot serà diferent, o esperar i lluitar perquè el resident desaparegui. Es impossible saber la resposta correcta a tal qüestió.

Malgrat tot, tot navegant solitari es troba molt sovint envaït per la bogeria, enmig la Immensa mar blava.

Es allò que brilla una claror?

2006-05-23T16:41:00.000+02:00

Avui tornant cap a casa meva, després d’un matí avorrit, he escoltat les ones. Al cap d’unes frases, algú ha dit “no es tant important estudiar com arribar a ser feliç”. Quina gran veritat.

De cop alguna cosa ha passat dintre meu, m’he sentit alleugerit d’algun pes invisible. He vist com, molt possiblement, aquest, aquesta amargor no sigui el final del camí, i que encara pugui trobar-ne un altre que de veritat m’ompli. Qui sap si no es perpètua.

Potser la ruta serà molt més llarga del que hagués esperat mai, potser hagi de construir-me un altre vaixell en quant arribi a un primer port, que de ben segur no serà l’últim ni aquell al que restaré per sempre més.

He comprès que el primer que haig de fer, el més ràpid possible, es travessar la mar, em caldrà remar, però sé que ho faré. Un cop l’hagi travessat, hauré d’anar fins a aquell oceà de dies enrere, per tornar a fer-m’hi.

Sé que serà complicat, ja que ningú ho entendrà, el gran ogre, la incomprensió, el no saber perquè.

Però hi han moltes coses que desgraciadament no tenen un perquè. Qualsevol dia s’acabarà la tempesta, el mar tornarà a estar en calma, aquest arribarà a la seva fi.

Les nostres emocions son química

2006-05-23T11:00:00.000+02:00

Es cert? Només som transmissors que no funcionem correctament?

L’altre dia conversant vaig dir mig seriosament, que potser preferiria prendre pastilles, abans que continuar sent com sóc, melancólic, trist a vegades. Si les meves emocions fossin controlades per la ingesta d’un medicament, si els meus dies grisos pugessin ser suprimits per l’efecte d’una pastilla, seria preferible a sentir?

Intentem trobar inconscientment cada dia un motiu per caminar, aixecar-nos i no mirar enrera, el problema arriba quant ets conscient de que l’estàs buscant. I si ho oblidéssim per efecte de la química? No son els nostres sentiments química? No ens enamorem per efecte d’unes substàncies? Realment aquest fet trauria molta part del romanticisme que poden tenir, viure en l’engany o viure enganyat. Ignorant la veritat o intentar ignora-la si ja la sabem.

Es com aquella pregunta, que es millor, no haver estimat mai o haver estimat i haver deixat d’estar-ho? Es millor agafar consciència del cantó fosc o senzillament no visitar-lo mai? Cal sortir de la caverna i mirar directament la llum, per ser testimonis de la veritat i quedar-nos cecs, o romandre a dins observant les nostres ombres, però feliços de saber que aquestes ens donen seguretat? Ignorància o coneixença.

Preferiria molts cops ser ignorant, estar allunyat de la curiositat que em genera incertesa, tenir una veritat absoluta per creure i no sentir aquesta por, o allunyar-me ara màgicament amb la química d’aquesta realitat.

Al contrari de tot això, em vaig envalentir i vaig construir una nau. No va ser fàcil, encara que no ho fora menys agafar forces i llançar-me a la mar.

Potser un dia hagi de deixar aquesta nau i construir-me’n un altre, per deixar la petita mar que se’m fa encara gegant, i creuar un nou i desconegut oceà. Estic perdut navegant, encara que sempre s’hi pot estar més.

Fins quant hem de perseguir els nostres somnis?

2006-05-22T12:28:00.000+02:00

Temps enrera els somnis hem tiraven, m’obligaven a seguir endavant. Diàriament un pensament constant i clavat al cap i al cor t’empenyia a intentar fer cada dia un petit pas endavant. Valia la pena caminar, valia la pena respirar.

Els somnis ens enforteixen, ens donen alè i respir, donen sentit a la nostre existència, però també ens enceguen i ens deixen sense capacitat per valorar que es el que realment estem fent.

Però, fins quan hem de continuar perseguint els nostre somnis? I el més important, que podem fer si hem perdut la capacitat de somiar el nostre present i el nostre futur? Sé que els pitjor que pot passar a algú així es resignar-se al propi destí, no lluitant per canviar-ho. Però entre tu i jo, crec que això es estúpid en part. Hi ha masses factors del nostre ambient que no ens fa tan fàcil esquinçar el camí que portem fet.

Com canviar un present de merda amb un futur encara més fosc? No es fàcil trencar amb la pròpia realitat, més quan aquesta no deixa de colpejar el teu cap contra el terra amb un martell dur i ensagnentat, de desilusions i projectes fallits que han quedat en un no res per culpa dels propis somnis, que t’ho van fer veure com la solució a la teva melangia.

Podem admetre que tot no es tant terrible com pugui semblar, però no deixa de ser una taula amb una pota de menys.

Per mi crec que s’ha acabat el temps de somiar, almenys per ara, no sé fins quan, ja que sento nostàlgia de projectes per fer, però ara els veig molt lluny, massa. Només hem deixo endur pel vent i les corrents de la immensa mar blava. Sóc un més de tants que només es deixen endur, no lluito per remar.

Potser un dia hauré de treure els rems, i començar a fer força, coneixent clar el lloc on vull anar. Cal un canvi d’aptitud. El més complicat d’entendre no es el món, som nosaltres mateixos.

Si aconseguim entendre’ns, potser puguem començar a comprendre el món.

La universitat no mola

2006-05-15T12:12:00.000+02:00

Suposo que ja em perdonarà el meu bon amic Joan, però li he pres el títol d’un post seu; suposo que entendrà que tots dos compartim el mateix sentiment.

El cas es que entrar a la universitat em va semblar enllestir un objectiu que feia temps perseguia, va ser un somni acomplert, convertit després en una espècie de conte infantil de mal gust. I es que aquest somni s’acabà ràpid.

El primer any va ser estrany: canviar per complet la tònica de cada dia, agafar un tren, menjar fóra entrepans farcit amb merda, esperar hores i hores mortes sense fer res creatiu, per finalment anar a unes classes on pràcticament no coneixia ningú i on ningú sembla voler conèixer algú (bonic joc de paraules), deixant de banda la incapacitat que vaig tenir d’assimilar certs coneixements que em van semblar del més insuportables.

Potser en part la culpa va ser meva, però cal admetre que la situació també era francament odiosa: acompanyat de gent força més tarada que jo, no era fàcil acomodar-se a aquest lloc.

Per altre banda, un dels temes que més m’ha fet odiar i menysprear el nostre sistema universitari (i es que suposo que a tot arreu deu se així), ha sigut la incapacitat crònica del professorat de poder explicar amb un mínim de coherència els seus coneixements, i transmetrem cert grau de frescor i alegria per les matèries. La seva rigidesa, amargor i cabroneria només han provocat ganes de cremar-los per part meva, i dic cremar-los en el sentit més literal de les paraules.

Els hi importa poc, res, i encara es molt, el que puguis bonament aprendre, per després avaluar-te d’una manera completament deficient i plena d’errors estúpids, frustrant-te i deixant-te amb la sensació que ets poc més que una merda, quan en veritat son ells els que haurien de sentir-s’hi.

No són professors, son covards envalentits fills de puta amb un títol, exercint una pedagogia feixista i abusiva, valorant uns coneixements que ni ells mateixos poden demostrar en diàries classes magistrals de paraplegia mental. Es el que son: funcionaris de la misèria moral. El nostre món no avança gràcies a gent com aquesta, sinó als que frustrats després de molts anys de menjar merda saben enfrontar-se a una vida real, i no a un conte de fades anomenar universitat.

El sistema universitari es un dels llocs més anti - humanitaris del món. El primer que haurien de saber es que som persones, i com a tals sentim el dolor i sentim l’odi.

Reconec que el meu caràcter abans d’entrar aquí era fosc i tendint molt sovint a la malenconia, però restar aquí ha aguditzat molt més aquest caràcter aspre.

Per això em vaig fer a la mar, navegant per la Immensa mar blava.

Mirar l’ampolla

2006-05-08T11:17:00.000+02:00

Al rellegir varis escrits fets per mi en aquest blog, m’espanto. M’espanto de la desesperació i el dolor sens motiu que molts cops descric. Haig d’admetre que moltes vegades sóc incapaç de veure l’ampolla mig plena, però potser masses cops la veig massa buida.

Em sap greu aleshores l’odi i el malestar que contagio, i sé que no es bo estar contínuament submergit en sensacions obscures, ja que al final ets incapaç de veure positivament la teva vida. Es difícil veure-la amb bons ulls, veure-la sense melangia, però es cert que es massa curta com per estar contínuament pensant sobre la seva misèria. Es indubtable que adonar-se del seu cantó fosc et dona més perspectiva sobre les coses bones, només si sap com sortir de la teva visita al cantó obscur. Quedar-t’hi massa temps et podreix per dins.

Es agradable aixecar-se amb la sensació que queda molt per fer, i que el dia somriu i tot el teu voltant està en harmonia. Es agradable. Es complicat. Massa sovint res et dona motiu per pensa-ho i sentir-ho.

Hauria de saber veure que si estic enmig del mar i em queda la meitat de camí, em queda únicament un mig per recorre.

Infeliços per definició

2006-05-05T18:08:00.000+02:00

No estic del tot segur si l’estigma de la infelicitat es més fàcil de portar que no pas el de l’alegria, o si existeix algun gen que ho provoca, però es impossible d’evitar que s’instal·li a dins d’un, i senzillament, s’hi quedi resident. Encara que el cert es que hi ha moltes més coses per les que plorar que no pas per riure, sobretot si no estàs immunitzat contra els agressions que provenen de la resta de món i, el més greu, de les teves pròpies agressions.

L’autocrítica ferotge es un dels pitjors mals, ja que tot allò que fas cau al pou del desencís, no valorat objectivament per tu mateix. Alçant però un nivell per sobre de mi, tal com si volés: sóc víctima de la meva abundància? Sóc incapaç d’aixecar el cap i valorar tot el que tinc? Molt possiblement si ho perdés tot i perdés a tothom, valoraria igual la meva vida?

Evidentment si tot el meu entorn es cremés i desaparegués, deixant-me sol, seria més feliç? No sé apreciar i apreciar-me?

El cert es que som una societat falsament feliç ple de gent miserable que s’esforça per oblidar que la seva vida no haurà servit per res. Mai he volgut englobar a la resta de persones en la meva travessa a través del mar, però es impossible no fer paral·lelismes moltes vegades entre el propi estat emocional i la situació d’aquest planeta. Podríem definir-ho com algun tipus de política sentimental, anarquisme emocional potser.

El món es un lloc certament desagradable per viure-hi, un lloc regit per lleis no escrites on es permet la desaparició de persones, llocs, somnis, vides a costa de la creació per part d’uns d’unes necessitats innecessàries. La nostre vida es només el resultat de la misèria d’uns altres. Això es entristidor.

La immensa mar s’exalta a vegades. Aquest cop s’ha exaltat excessivament sense motiu. Tot sigui per travessar-la i ordenar els sentiments, sense oblidar que aquest era l’objectiu d’aquesta travessa. Almenys fins ara. Demà ja no ho sé, potser trobem una illa.

Quant costa aixecar-nos de la caiguda

2006-05-04T17:56:00.000+02:00

Quant costa aixecar-nos de la caiguda cada vegada que caiem? Potser aquesta sigui una de les coses que a nivell personal em canvien o em fan sentir com a persona que evoluciona, no sé si per bé o per mal. Més segurament per mal. Es molt difícil aixecar-se sense cap mena de cicatriu ni ferida, que se’t quedarà amb poca sort pel resta de la teva vida. Els desencants et marquen molt més profundament que totes les coses positives que puguis haver viscut. Aixecar-se no es fàcil quant estàs a terra gemegant de dolor.

I es que cadascuna de les vegades que hem topat amb el nostre front a tota velocitat contra la grava del terra, es perquè segurament corríem a gran velocitat. O almenys alguna cosa ens va fer entrebancar amb tanta força, que no varem tenir temps de parar el cop posant les mans.

Sens dubte es així: tens una gran esperança sobre alguna cosa, hi poses tot l’esforç necessari i molt més, tot el que pots donar com a persona, il·lusions i hores senceres imaginant sobre allò. El problema es que res ni ningú et pot preparar per a la decepció. La imaginació es lliure i normalment positiva, per això ni et planteges que les coses puguin sortir girades.

Aquest es un d’aquest any en que les coses es giren, i tot surt al revés del que esperaves. Un any que es comença amb l’esperança d’esdevindre la fi d’una etapa, però que no es res més que la continuació d’una que ja dura massa temps, i que et colpeja, et molesta i et tortura com una extremitat gangrenada, una malaltia que no et deixa dormir.

Potser la lliçó que hauria d’aprendre es la de deixar de somiar i acceptar la realitat tal com es. El problema es que no puc parar, malgrat el mal que em fa el cop, continuar somniant, il·lusionant la meva ment i pensant que potser el futur pugui esdevenir un lloc diferent al meu actual i gris present.

Arribar a bon port tal com navegant per la Immensa mar Blava.

El camí correcte

2006-05-03T11:06:00.000+02:00

Quin es el camí que cal seguir? Aquell que ens diu la racionalitat o aquell que ens crida el cor? I el més important, quan sabem quin es el camí correcte?

Si seguim el més racional, potser la nostra part emocional ens cridarà per sempre més, mentre que si fem el contrari i fracassem, ens quedarà el regust de la mala opció.

En el meu cas pensava que aquest, el meu, era la senda que havia de seguir. Des de uns dies enrera no ho tinc tant clar, encara que m’aferro a l’idea de finalitzar el viatge. No puc quedar-me a mitges encara que pensi que darrera d’això potser no hi haurà res. Haig d’acabar, haig de travessar la mar, arriscant-me a que potser al darrera només hi hagi el desert. O poder no, i retornaré allà on vaig partir. I qui sap, si per ventura estarà la magnífica terra promesa.

Es complicat, penso ara, escollir amb els teus setze anys una primera aproximació al teu futur, i als divuit decidir que ser durant la resta de la teva vida. Ser que segurament això no sigui del tot cert, però aquells que naveguem amb vaixell de vela no escollim molts cops la direcció precisa. Per això calen remers o motor de gasolina. O algú que et remolqui i et suporti, fet que crec que des de on sóc jo no ha succeït massa.

El meu cor em crida que aquest viatge no em portarà allà on jo vull, singlo lluitant per creure el contrari. Es difícil.

No sempre el camí ens sembla correcte fins que no hem arribat al final d’aquest.

Imatges inacabades

2006-04-26T10:53:00.000+02:00

Fa ja unes setmanes que vaig començar aquest blog, i crec que va a un bon ritme. Cada dia que tinc una neura, l’escric, i realment, serveix com a catalitzador per deixar anar molta de la merda que m’omple.

Encara que es un reflex impensat. Tant natural, que quan el rellegeixo, me n’adono que molts dels escrits son massa espontanis, tant, que son com quadres a mig acabar, a punt de finalitzar, on falta potser un toc final. Potser un dia el revisi, i acabi completant moltes de les coses que vaig voler dir, ja que sempre falten sentiments i idees que s’han quedat al tinter.

Es complicat explicar-ho. Es complicat navegar.

Hi ha dies que donen ganes d’aixecar-se i cremar-ho tot

2006-04-25T11:47:00.000+02:00

Si, i es que després de sentir, veure, escoltar i valorar el nostre entorn, hi ha dies que donen ganes d’aixecar-se, agafar una garrafa de gasolina i començar a cremar els ciments de la nostre societat.

No estic content de com està muntat el món.

Sense cap dubte, i fart de ser només una peça d’un gran joc, te n’adones de que hi han masses coses t’enutgen i et desesperen. Conscient de que com a ciutadà has perdut els teus drets i t’has convertit en element més de l’engranatge, no queda res més que aixecar-se un dia i dir “fins aquí he arribat, si no t’agrada el que faig, fotet”. Individualment podem i hem d’oposar resistència a molts dels assumptes que ens emprenyen, col·lectivament sens dubte, es complicat.

La senzilla pressa de consciència de que hi han coses que no agraden, es indubtablement, el pas més important. A partir d’aquí potser sigui més fàcil posar-se a treballar.

L’element que ens hauria de moure es l’alè per aconseguir un món millor. Comencem cremant el que tenim ara. No sabem com aconseguir-ho, però tampoc sabem com creuar la Immensa mar blava.

Som realment així?

2006-04-24T18:59:00.000+02:00

Avui a la tarda, he estat veient per la televisió per satèl·lit, una pel·lícula. Era una pel·lícula de producció espanyola anomenada “El año de la garrapata”. Considero que tinc un criteri força bo a l’hora de visionar films, però aquest m’ha arribat per casualitat.

Tractava sobre uns llicenciats, joves d’entre, suposo, uns vint-i-cinc i uns trenta anys, que explicaven la seva estúpida vida, i on l’objectiu principal era trobar un mètode per tal de viure sense treballar. Suposo que el tema era tractat en clau d’humor, però no he pogut evitar pensar-hi.

El reflexa que en donaven de tota una generació, era la de uns joves superficials, estúpids, preocupats per problemes propis de nens de papà, on el més important era complicar-se l’existència amb embolics estúpids, però potser reals.

Som realment així? Som una generació de joves interessats en el plaer immediat, encocats, beguts, preocupats per follar-nos, sense futur? He volgut creure que podem canviar el nostre entorn, que ens podem conscienciar dels problemes, crec que podem ser i som conscients i sensibles de les pors, odis, ràbies i esperances de la gent.

Comentari a part, no tinc res a veure amb l’església Catòlica, sóc més aviat proper a algun tipus de pensament llibertari, per això al fer aquesta reflexió em pregunto a mi mateix si estic més a prop de Jesucrist que no pas de Bakunin. Els pols oposats es toquen?

Me’n burlo dels que es prenen la vida massa seriosament, però tampoc suporto a aquells que se la prenen massa a la lleugera. On està el terme mig?

La conclusió final podria en un parell de frases podria ser, som víctimes d’un sistema que ens ha venut la nostre pròpia imatge de rebels a través del oci salvatge i perpetu, o som realment així, i hem perdut el nostre futur.

Veus coses que t’arriben al cor

2006-04-24T12:54:00.000+02:00

A vegades no saps per quin motiu, potser per la nostre relació inconscient amb el canvi d’estacions, et trobes més sensible o emocionalment en sintonia amb la resta del planeta. Certes coses, certs dies, fan que entenguis multitud de coses, i que et sentis enriquit com a persona.

El passat divendres, sense voler-ho, vaig rebre com una bufa, una imatge que em va fer entendre molt millor un fet tant efímer o tant etern com es l’amor.

Una dona de uns seixanta anys, vestida com a tal i amb la típica roba de senyora que va a missa (faldilla per sota els genolls, camisa, jaqueta, medalla d’alguna verge, ulleres i el permanent de perruqueria... no sabria com descriure-ho millor), estava al cantó d’un Mercedes en marxa amb el seu, marit?, a dins. La dona arreglava amb cura al seu, fill?, un home que segurament estava molt a prop dels trenta i que semblava haver patit o estar patint algun tipus de problema o discapacitat mental. Es disposava a anar a la universitat, i anava vestit d’una manera potser massa moderna per l’edat que tenia, encara que era impecable. Besà al seu fill després de posar-li la camisa bé, i li desitjà un bon dia. Ell anà cap a classe i la seva mare marxà amb el cotxe.

No vaig poder evitar observar l’escena amb curiositat, sentint-me potser com un voyeaur. De cop vaig entendre el que podria arribar a ser l’amor que una mare pot sentir per un fill, i es que alguna vegada havia llegit que el lligam que es crea entre mare/fill es fort, però no l’havia comprès.

Potser haver sentit algú des del moment de la seva concepció, haver-lo sentit créixer dins teu... deu crear un lligam que difícilment es explicable. Per molt que el teu fill/a sigui un assassí, un discapacitat, un premi novel o un actor de la indústria del porno, continuarà essent el teu fill, aquest lligam es mantindrà.

Es complicat plasmar els sentiments d’un instant sobre el paper, només es pot plasmar un negatiu d’una trista foto feta dins el meu cap.

La immensa mar de sentiments.

Només recordem els bons moments

2006-04-19T11:42:00.000+02:00

Avui he anat al meu antic institut, on vaig realitzar els estudis de Batxillerat tecnològic. Deu fer ja uns 5 anys que els vaig acabar, i per tant, feia més o menys els mateixos que no hi entrava.

Ha estat una sensació estranya i que m’ha torbat, ja que hi he anat al moment en què tothom hi entrava per començar les classes. He recordat qui havia estat, i no he pogut evitar posar-me nostàlgic. M’he creuat amb diversos professors que havia tingut, però no m’han reconegut. El més singular es que foren només dos anys, dos intensos anys on van passar moltes coses: vaig iniciar una relació que encara dura, vaig fer i desfer amistats, projectes, el meu futur... Van haver-hi moments realment dramàtics, i recordo haver patit força, per coses que ara, potser no faria o faria diferent.

Només m’ha quedat el regust d’aquells bons moments i la sensació d’haver fet quelcom útil durant aquell temps, no el dolor de la incertesa o l’odi cap a ningú. Només recordo els bons moments. Potser es que, si no ho féssim, no podríem continuar endavant, el nostre passat ens torturaria massa. I es que si remoguem, trobem coses que no ens agraden, moments que desitjaríem no haver viscut.

Tinc ganes de sentir això aviat de nou, tinc ganes d’acabar els meus estudis i notar com cinc anys de la meva vida no han estat una pèrdua inútil de temps, esforç, sentiments. I es que una vegada has travessat la mar, potser aquesta no et sembla tan gran com esperaves ni tan maca com havies imaginat, encara que a la memòria només quedi inconscientment la blavor de les seves aigües i l’olor salada de la brisa en un dia de primavera.

Barcelona em fa sentir com una merda

2006-04-18T12:37:00.000+02:00

Es un sentiment que no puc evitar experimentar cada dia que visito aquesta gran ciutat. No es la primera vegada que ho dic i afirmo, però cada cop que entro a la metròpolis se’m fa més evident la petitesa de la nostre existència, segurament provocat per la seva magnificència. Milions de persones caminant per milers de carrers, anònimes i desconegudes per tots.

La meva visió de la ciutat però, mereix un espai a part.

Penso en un dels objectius que tenia fa temps, mig en broma, mig seriosament, que no era altre que fer de la meva vida quelcom rellevant i significant; passar als llibres d’història, i significar quelcom per a l’avenç en algun aspecte. Quan entro a Barcelona penso que només soc un més de tants que res ha fet excepte respirar i consumir els recursos, em veig com tots els altres.

No espero ser reconegut pel carrer en un atac d’egocentrisme radical, però desitjaria fer de la meva existència quelcom rellevant, quelcom orientat a un punt.

He comentat aquest pensament amb gent, i sense cap mena de dubte es una idea a vistes d’altres estúpida: signifiquem molt per a molta gent. Dins el nostre cercle som persones úniques, apreciades (espero), i importants...

Me n’he adonat de la nostre petitesa? Sóc conscient d’ella i no la sé acceptar? Sóc idiota? Crec que del resultat d’aquest blog possiblement se’n podrien extreure moltes conclusions, una d’elles es que estic navegant per la Immensa mar blava sense saber on vaig.

Som persones amb una sensibilitat especial?

2006-04-11T11:38:00.000+02:00

O som només individus que es queixen sense motiu?

Al llarg del curt espai de temps que fa que estic en aquest món dels blogs, te n’adones que n’hi ha molts de gent que literalment es buiden en les paraules i descripcions dels seus problemes i les seves vides. Et mostren en unes poques línies molta part del seu univers personal, a tu, que no ets res més que un desconegut. Entres dins els seus sentiments, pors i somnis.

Potser representi una democratització de l’escriptura publicable: tothom pot amb pocs mitjans escriure i dir allò que desitgi, encara que això no implica que algú ho llegeixi. Aquest blog es un exemple, ja que desconec si realment algú el visita.

Ara però, serem els que fem això persones amb una sensibilitat diferent, o això, si es cert, implica ser éssers dèbils? Sé que això no es cert, però he tingut la temptació de pensar que els forts no mostren els seus sentiments. Son sempre ferms i no senten pena o tristor. Potser això enllaci amb un post escrit dies enrera, sobre la poca educació sentimental que rebem, sobre la vergonya que representa plorar o confessar por.

Ens queixem per fets insignificants? Malgastem el temps relatant aquests assumptes? Ens queixem sense motiu? Som tots una colla de sonats? Si algú en té la resposta, pot escriure un comentari, algun altre navegant d’aquesta mar, potser tingui la solució.

Es difícil trobar objectius

2006-04-10T12:59:00.000+02:00

Cada cop que penses en que vos fer de la teva vida i del teu futur, es provoca l’obertura d’un gran forat negre. Els plans que podries haver fet amb anterioritat han quedat anul·lats per la situació, els esdeveniments passats i la poca claror que s’ofereix en el futur. Entenc moltes coses ara.

Jo tenia uns plans molt clars, massa i tot. Com més clars, més dura es la caiguda quan aquests canvien no desitjosament. Però també sento que en aquest moment no sóc l’única persona que es troba en aquesta situació. Ens podem solidaritzar, i fundar una ONG de persones amb somnis trencats.

Potser el més fàcil i a la vegada més pràctic, sigui no pensar-hi, tal com si no existís. El futur arribarà vulguis o no, d’una manera o d’una altre. No cal preocupar-t’hi. Sigui d’una manera o d’una altre, t’acabarà engolint. Viure la vida al dia.

Encara que espero que aquest sentiment no duri massa. M’agrada tenir les coses lligades. Encara que això es impossible: tard o d’hora tot escapa del teu control i esclata com una bomba de rellotgeria. Tot el que ens sembla estable, per molt perdurable que ens sembli, rebenta: la nostra situació personal, la nostre feina, la nostre vida, el nostre vaixell.

Tal com el navegant enmig la immensa mar blava, la tempesta arriba quan menys t’ho esperes i els vents canvien el dia menys desitjat.

El món es un lloc ple de gent extranya

2006-04-05T12:53:00.000+02:00

Certament defenso la teoria de que el món es un lloc ple de gent, potser masa i tot. Molt sovint passejant pel carrer en moments de sentimentalisme aguditzat, te n'adones que cadascuna de les persones que et creues pel carrer te una història al seu darrera, un conjunt d'experiències, vivències, amistats, pors i il·lusions. Només pensant aquest fet, se'm provoca en mi una sensació de petitesa poc explicable.

Som petites històries de sentiments, infinites i mai acabables, incompresibles i masa amples com per abarcarles totes. Segurament però, els més cridaners son els contes d'aquelles persones singulars o fora del normal, que els ha dut fins allà? Què va provocar això?

Dies enrera conegué una noia plena de tatuatjes, ahir un noi amb uns vestits negres ple de punxes, poc abans un jove amb una cresta i també una joveneta encocada fins a l'última neurona. Em pregunto que els impulsa a estar on son, què fa que es mutilin, quina història deuen tenir a dins.

Pots sentir admiració pels seus motius, o pots pensar que son individus buits sense res més a oferir al món que la seva estética. Gent extranya.

Malgrat tot, no puc oferir un judici ja que no conec la seva història, una gota enmig de la immensa mar blava.

Som éssers sentimentals

2006-03-30T11:29:00.000+02:00

Ahir vaig estar pensant sobre aquesta afirmació, que dies enrera una amiga em va comentar, i no es altre de que som éssers sentimentals, amb una educació pràcticament nul·la pel que fa referència a aquest tema.

Ningú mai ens ha explicat que molt possiblement durant al llarg de la nostre vida patirem moments que ens faran sentir profundament tristos, mai ningú ens ha dit que fer durant aquests instants. Ningú ens ha explicar mai que es perfectament lícit plorar si es el que necessitem, o recolzar la nostre cara contra algú si ho necessitem. Si es que ho he après, ho he fet a base del meravellós mètode prova - error.

Som éssers socials, condemnats a comunicar-nos els uns als altres, a la vegada que també som individus amb multitud de matisos interiors, i aquests es el nostre problema. Podem controlar molts aspectes de la nostre vida, però no podem dir perquè un dia la tristor se’ns menja, o la desesperació ens escup, es un misteri, i es que ningú ens ha explicat això. No ho podem decidir ni controlar, exceptuant però el sr. Spock d’Star Trek....

Ens expliquen moltes coses, rebem una educació que ens permet sobreviure, però mai hem acceptat quelcom que ens digui com sentir-nos quan el dia es trist o el sol surt sense saber-ho.

Més o menys com el vent navegant per la Immensa mar Blava...

Tants caps, tants barrets - blogs

2006-03-29T12:32:00.000+02:00

Mai havia sigut excesivament amant dels blogs, de fet, no entenc a hores d'ara quina necessitat té la gent d'explicar les seves coses personals i mentalment íntimes a la resta de món. Encara més, realment algú llegeix tot el que es publica a tots els blogs del món? I així doncs, que carai estic fent jo escriguent això en comptes de treballar? Quin objectiu té doncs tot això? Sóc un malalt?

Sens dubte però, els que son com el meu (palles mentals), son els menys útils per a la resta de la humanitat, i no aporten res de bo al progrés del planeta. Es tracten, al meu parer, de sutils mètodes d'auto-ajuda escrits per tal de deixar anar tota la soledat, frustració, odi o dolor que tenim a dins. Ningú amb dos dits de front es pasejaria per aquests volts llegint tot el que penjem, exceptuant aquells que desitjen caure en depressions profundes. Es per aquest motiu que intentaré fer el menys trist possible aquest blog, malgrat que això es complicat, ja que continu navegant per la Immensa mar Blava.

Perdut en la Immensa mar Blava

2006-03-28T12:00:00.000+02:00

Haig de confesar que no sabia quin titol posar a aquest blog (o senzillament conjunt d'escrits publicats a Internet). Potser abans la gent tenia diaris personals, i ara es prefereix compartir les opinions amb la resta del món. Potser pel sentiment de desesper en que a vegades ens veiem ofegats, i pel simbolisme de la mar, vaig decidir posar aquest títol, d'una cançó que crec, mai he escoltat.

Realment fa una mica de por tot plegat: milions de persones sense gaire res a dir abocant les seves opinions sobre fets sense importància a la gran xarxa. Algú llegirà tot això? Interesa realment les opinions sobre coses tan usuals i mundanes? Potser només serveixi a aquells que els escribim, com a mètode per deixar anar tot el que ens oprimeix l'interior i no ens deixa respirar.

I aquí la cançó mai abans escoltada.

Salut i que els vents us siguin favorables.

PERDUT EN LA IMMENSA MAR BLAVA

Ll/M: Popular escocesa

Adap: Oriol Martorell

Perdut en la immensa mar blava,
les mans al timó de la nau,
perdut en la immensa mar blava,
sols penso a tornar al teu costat.

Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me, to me.
Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me, to me!

De nit estirat jo somnio
els dies joiosos passats,
de nit estirat jo somnio
que no trigaran a tornar.

Tornada

Un temporal va inflar les veles
i tot el vaixell va cruixir,
un temporal va inflar les veles
i va encaminar-nos a port.

Tornada

Contents tots els mariners canten,
ja veuen la fi dels seus mals,
contents tots els mariners canten
i jo penso en el meu amor.

Tornada

I es que les coses canvien...

2006-03-28T11:45:00.000+02:00

... i es ben cert. Una de les úniques lliçons que hauré aprés una vegada finalitzi, espero que aviat, la meva carrera, es que és inútil intentar fer plans, sempre hi ha alguna cosa que els estronca.

Com a resultat d'això i de veure frustrades les nostres intencions, l'únic que cal es continuar navegant, sense saber ben bé cap a on.

Farà uns cinc anys vaig començar uns estudis que es prometien fantàstics, uns estudis que en tres anys m'omplirien de coneixement, deixant enrera tot l'aburriment de matèries inútils que havia fet a batxillerat. Però no va ser així, i sens dubte el cop va ser tant fort, que a aquestes alçades encara em pregunto si aquest es el camí correcte.

Tot ha resultat ser més frustrant, aburrit i odiós del que mai hagués esset capaç d'imaginar, i tinc l'extranya sensació de que el temps se m'esgota no se per què, ja que de tres, molt possiblement trigui cinc i mig a finalitzar quelcom que no sé si m'omple. Però de fet, qui ho sap?

Em preguntaren dies enrera si la carrera X era millor que la carrera Y, i vaig respondre que potser això mai ho sàpigues, penso que sempre tindràs l'extranya sensació d'equivocació: que hagués passat si hagués fet alló altre? Es envejable i envejo a la gent que admet que la seva ha sigut la millor opció per ells.

Tot plegat es com un mar on els vents et poden bufar en contra, a favor, intentant dirigir-te cap on creus que has d'anar.

Que els vent us acompanyin.

La Immensa mar Blava

2006-03-28T11:19:00.000+02:00

Comencem a trobar el camí per aquesta nostre Immensa mar Blava...